Sobretot el de dues persones. Ermengol Passola, que era un emprenedor autèntic amb moltes ganes que la música deixés de ser una cosa elitista per a melòmans entesos i esdevingués popular, i Josep Maria Espinàs, que va ser la gran “troballa” de Passola. Ell ajudava a endreçar una mica les lletres i, a mi, se'm va atorgar la funció “d'endreçar” una mica les músiques: rectificar acords equivocats, corregir baixos que no pertanyien a l'harmonia de determinades cançons, fer orquestracions amb instruments poc habituals com per exemple un oboè o un corn anglès... Això va ajudar al fet que, als músics, se'ls obrissin nous horitzons.

Sí, de l'època d'Edigsa [finals dels seixanta], em passava la cançó amb la guitarra, li feia els arranjaments i no deia mai gaire cosa. Ja li semblava bé. Quan estava a la discogràfica Zafiro [principis dels setanta] recordo que va venir a casa amb dues cançons per a un disc que s'havia de gravar a Milà: un poema de León Felipe [Vencidos] i Mediterráneo. Em vaig asseure al piano i vam anar provant coses. Recordo, per exemple, que a Serrat li agradava, llavors, el ritme trencat de l'entrada del Take Five [Dave Brubeck], però com que allò era un compàs de cinc per quatre no ens anava bé. Vam anar provant coses i tot va acabar sortint amb la mateixa espontaneïtat amb la qual parlem tu i jo, ara. Va ser un encert, un xurro... digues-li com vulguis.

Doncs mira, va ser curiós, ja que L'estaca era aquella típica cançó que es tenia per acabar d'omplir. La que tenia ganxo, segons el criteri de Concèntric, era Cop de destral. Recordo, de L'estaca, que la guitarra em semblava poqueta cosa i li vaig fer un arranjament una mica enrevessadet amb el piano. D'altra banda, vaig pensar que caldria una secció de corda perquè toqués la melodia, ja que era molt maca. I va quedar així. En Lluís, de fet, que era estupend, no deia mai res. Es limitava a escoltar el seu tros i a cantar-lo. Sempre estava content. A vegades, les coses no tenen més història. En aquest ofici passa una mica allò que deia Ramon Maria Calderé [jugador del Barça entre 1984 i 1988]: “Xutes una pilota que et ve de volea i, unes vegades, se te'n va a la graderia; en d'altres, xoca contra el pal, i, en algunes, entra a la porteria per l'escaire i acaba sent un golàs.” És clar, coneixes l'ofici, però saber què li escau, a una cançó, o ensumar què enganxarà a la gent, sol ser qüestió d'atzar.

Amb La Trinca l'única pretensió que tenia és que la part musical fos al més digna possible, ja que l'estripada ja hi era en lletres. Si No ve d'un pam havia de ser un ragtime, jo mirava que realment fos un ragtime. I si El baró de Bidet era un french cancan, jo procurava que no es convertís en tota una altra cosa. Amb La dansa del sabre, o el Danubi blau, em limitava simplement que no es fessin desafinades o amb notes equivocades. L'escarni ja hi era en les lletres, no calia que hi fos en la música.

La meva mare era violinista i em va ensenyar les primeres notes i alguna cosa de solfa, de manera que quan vaig entrar al conservatori ja tenia coses ben apreses. A partir de 1939-40, però, allò es va acabar, ja que vivíem en una botiga, a Barcelona, i la van convertir en un establiment de queviures que havia de donar racionaments. El pare no era músic, però era una persona enamoradíssima de Beethoven. Crec que se sabia de memòria les simfonies. Sempre que l'orquestra municipal en tocava alguna cosa, ell era allà escoltant-ho. Li agradaven les sonates, els duos de violí i piano... era allò que s'en diu un fan. Més que la família, el que més em va influir va ser anar al conservatori, així com també una certa xafarderia. Volia saber coses que no m'explicaven a classe però que, en canvi, escoltava en els discos. Quan estudiava harmonia me n'adonava, que allò podia estirar-se molt més enllà del que m'explicaven.

Sí, i tant! Recordo una frase seva que és fantàstica. Li vaig portar un disc a casa, el vam posar i, en acabar d'escoltar-lo, va dir: “Ui, toca molt bé, eh? Toca tan, tan bé... que no m'agrada gens!” Allò em va donar molt bona impressió! Una cosa és tocar molt bé i això t'asseguro que es podia reconèixer, ja que el pianista d'aquell disc no s'equivocava mai i tocava d'una manera molt neta... i una altra cosa ben diferent és que t'agradi el discurs. Vaig aprendre la importància de separar tots dos conceptes.

Home, depèn. Els subministraria unes quantes idees, la qual cosa no vol dir que obligatòriament s'haguessin de tirar endavant. Els ajudaria a obrir el ventall de possibilitats o a canviar alguna harmonia, no tant perquè l'hagin de canviar, sinó per veure què passa. I miraria de fer-los entendre que, a vegades, hi ha frases del cantant que no s'acaben d'entendre perquè, aquest, i aquest altre, toquen massa fort. Hi ha la tendència, en les gravacions, que tothom es vol sentir molt el seu instrument, la qual cosa és lògica i normal, però hi ha una cosa que es diu equilibri. Déu nos en guard si, en una orquestra simfònica, els trombons i les trompetes toquessin fort quan hi ha un solo de flauta! Però, vaja, aquesta és una altra època. Abans també n'hi havia de bons i no tan bons. I qui tenia èxit i qui no en tenia tant.