Glòria Nogué
Sobretituladora
“Té ritme el sobretítol”
Quan comença a haver sobretítols a les òperes del Liceu?
El 7 de novembre de 1988. El Liceu en va ser pioner a Europa. El director general de l'època, Josep Maria Busquets, va anar a Chicago i va veure que hi havia sobretítols i es va interessar per importar aquesta idea. Primer, es va provar a l'òpera de Colònia, més petita que el Liceu, per veure quina era la reacció del públic. A Barcelona, la primera representació va ser un Don Carlo de Verdi. Ja mai més no s'ha deixat d'utilitzar.
També en les òperes en català?
Sí, per exemple amb el Lord Byron, d'Agustí Charles, que es va estrenar el 2011. Sovint, encara que sentim cantar en el propi idioma, no s'entén del tot. A mesura que pugem cap als aguts o el tempo és ràpid, es perd informació. El sobretítol garanteix l'enteniment de tothom. L'objectiu és que l'espectador pugui saber què està passant en cada moment.
Què hi deia el públic més purista?
Fa 30 anys van oposar-s'hi directors de molts teatres europeus. Pensa que, al segle XIX, Joaquim Pena, per tal d'ajudar a la comprensió del text de les òperes, havia traduït totes les òperes de Wagner en el català antic de l'època, tot respectant la rima i l'estructura musical. Si al principi, es programaven tres sessions d'una òpera de Wagner en alemany, de seguida se'n van poder plantejar cinc o sis i seguir omplint.
És molt diferent la sobretitulació americana de l'europea?
Sí, es van crear uns criteris diferents dels americans. El text ha d'estar plenament unit a la música. Hem d'intentar fer coincidir la frase musical amb la textual. El sobretítol ha de tenir un ritme. I les repeticions normalment no van sobretitulades.
Ha d'abreujar el contingut.
Efectivament. Pretenem informar el públic amb un llenguatge elegant, concís i entenedor. Només tenim 120 espais distribuïts en tres línies. És menys que un twitt però avui la tecnologia ha millorat molt respecte als primers anys que ho fèiem des del cinquè pis i amb carros de diapositives.
El sobretítol permet servir-ho en diferents idiomes...
Avui, gairebé totes les butaques tenen un dispositiu que permet seguir el text en català, castellà o anglès. Cada usuari pot triar la llengua i, si vol, canviar-la durant la funció. A la pantalla d'escena gran pantalla situada damunt de l'escenari sempre es fa en català, excepte quan es tracta d'una òpera en castellà, que llavors s'opta per fer una versió en la llengua original.
El Liceu va ser un pioner a Europa. Ara també innova amb unes ulleres intel·ligents que amplien la informació, una iniciativa de l'actual director general, Roger Guasch.
Ho hem estrenat amb el Quartett de la Fura dels Baus. Les ulleres incorporen el sobretitulat i permeten incloure petits fragments de la trama i informen de quin personatge (i intèrpret) canta en cada moment. És un dispositiu molt recent i encara seguirà evolucionant.
Companyies com El Conde de Torrefiel utilitzen el sobretítol com a una línia d'informació al costat de la coreografia o la interpretació, hi va paral·lela.
L'any 1990 vam projectar en sobretítols la trama del ballet Ring um den Ring, de Maurice Béjart, sobre Wagner. O també vam projectar el film Els nibelungs de Fritz Lang (pel·lícula muda del 1924) amb cartel·les en alemany, que les traduíem en català.
El sobretítol pot distanciar-se de l'original?
A l'escena final d'Els mestres cantaires de Nuremberg, hi ha una paròdia amb un personatge que té molt poca traça a fer rimes. No tenia cap sentit fer la traducció literal en alemany. Vam optar per una adaptació lliure: destacar el gag introduint dites catalanes en aquesta paròdia. El públic ho va entendre i ho va agrair. No hauria funcionat mai una traducció literal.
Si ja teniu un llibret de Don Giovanni, posem per cas, només cal reproduir el canal de projecció, no?
Els sobretítols són vestits fets a mida. Per això, cal controlar als assaigs per comprovar quina adaptació s'està fent. Ara, amb Rigoletto, per exemple, no hi ha cap tall, quan en altres versions n'hi ha hagut. Cada òpera varia segons la posada en escena. De vegades el text pot fer referència a objectes que no estan presents en l'escenografia. Arbres que no són tals, cadires que no existeixen... Cal ajustar tot això. També és important el fet que anem passant en directe el text mentre seguim la partitura amb la màxima precisió i atenció al que està passant damunt l'escenari davant qualsevol possible imprevist.
Qui estableix un criteri en els sobretítols d'una producció?
Sempre és el director d'escena el que decideix si cal obviar aquesta referència o ja li està bé que hi aparegui. Per poder fer les traduccions cal dominar, a més del català i el castellà, els idiomes més habituals dels llibrets d'òpera: italià, alemany, francès, anglès… Hi ha també un important repertori rus i en llengües eslaves. Sovint, en aquests casos, la partitura ve impresa amb un segon idioma a sota de l'original, cosa que ajuda. Personalment, el rus no m'és desconegut, però sempre es pot comptar amb col·laboracions puntuals, si fes falta.
