Enrique Morente: «És estranyíssim que un ‘cantaor' català no canti en la seva llengua»
El granadí innovador del flamenc presenta el seu primer disc en directe
Morente roman reflexiu quan se li pregunta sobre les impressions que li desperta Catalunya. «M'inspira llibertat, perquè està a la riba del mediterrani; m'inspira avantguarda, Dalí i Miró; i m'inspira, és clar, moltes altres coses», tanca jocosament. El març vinent té programat un concert a Santa Coloma de Gramenet, i assegura que estan organitzant altres recitals per terres catalanes. No sap en quin format serà l'actuació, ja que no els sol preparar amb tanta antelació: «Serà flamenc, amb un so d'avui, però clàssic», assegura. Flamenc pur com el que presenta el nou disc, Morente flamenco, una selecció de peces enregistrades en directe al llarg de la seva carrera. «Realment volia treure un disc de cante ortodox, independentment que fos en directe o no», comenta. Algú li va recordar la quantitat de cintes i gravacions disponibles, així que va decidir editar i remasteritzar-ne alguns fragments. La demora d'un disc en directe (aquest és el seu primer) no recau en la seva desconfiança en el format. «No hi ha música enllaunada: es poden enregistrar dos tipus de creacions, la instantània –la de aquí te pillo, aquí te mato– i la d'estudi.» Entre els talls seleccionats abunden enregistraments junt amb Pepe Habichuela i Rafael Riqueni, «que ara mateix no es troba bé de salut», es lamenta Morente. Junt amb el disc ha filmat un mini videoclip en què canta amb la seva família. «La música està una mica barrejada amb la família», admet (les seves filles Estrella i Soleá despunten en el cante). «Però la feina és la feina», sentencia. També és important considerar la tasca musical de Morente: a més, la seva discogràfica Discos Probéticos, que segons explica el va «arruïnar» a mitjan anys noranta, torna a la càrrega amb nous plans.
Absència de límits
Després de trenta anys de la Leyenda del tiempo de Camarón, Morente s'estranya davant les crítiques negatives que va rebre en el seu moment. «No vaig sentir cap controvèrsia, a mi em va encantar.» Poc sorprenent considerant la seva ment transgressora: la fusió presentada pel disc Omega és comparable a nivell d'innovació. Des de fa temps juga amb poemes sense mètrica, d'autors contemporanis, com el cas de l'asturià Ángel González: «Tot just acabo de cantar-lo a Oviedo, acompanyat d'una gaita.» I ni tan sols era el primer cop.
També s'ha plantejat musicar lírica catalana, particularment l'obra de Josep Palau i Fabre, al qual va descobrir investigant sobre Picasso. «M'encanta com sona el català, i no entenc que a Catalunya no es faci flamenc en català.» Considera «estranyíssim» que «un cantaor català no canti en la seva llengua.» Es mostra orgullós del badaloní Miguel Poveda, que va continuar aquest camí amb el seu consell. «El compositor més flamenc que hi ha hagut és Isaac Albéniz, que era català», s'exclama. Les fronteres dins del flamenc les planteja, doncs, invisibles.