La cruïlla de Guardiola

«La realitat no és això», repetia Pep Guardiola cada vegada que el Barça s'exhibia i golejava els seus rivals. Tenia raó, però a la vegada no en tenia. Allò era veritat, aquelles exhibicions eren de veritat. Però tenia raó també en la part que volia dir que era impossible que el seu equip mantingués permanentment aquell nivell d'efectivitat, de bellesa i d'invulnerabilitat. Encara que a tothom li agradaria que la realitat del Barça fos sempre un recital de virtuts rere un altre, la realitat és una cosa més complexa. La realitat és que les temporades són llargues, plenes de tota mena de partits i de les dificultats més diverses. La realitat és també la indesxifrable davallada actual del Barça. Guardiola va saber construir un equip que feia el futbol ideal, el que agrada a tothom, també als rivals. Joc col·lectiu, individualitats excelses, atac constant, toc, velocitat, combinació, precisió, harmonia, tensió, pressió, contundència... Un compendi de totes les virtuts.

Evidentment, jugar d'aquella manera no està a l'abast de qualsevol equip. Però el Barça de Guardiola ha demostrat que es pot fer, que és possible. La clau és el «sempre». La lògica i els últims partits del Barça evidencien que no és possible «sempre». La lògica i l'experiència diuen que jugar com ho ha fet el Barça en la primera part de la temporada exigeix molt d'esforç, tant físic com mental. I que aquest nivell d'esforç és difícil de mantenir la temporada sencera. Guardiola va utilitzar molt bé les rotacions de jugadors per dosificar l'esforç i poder allargar el rendiment, però això tampoc no ha evitat la davallada recent. El Barça ha passat de ser poderós i inabastable a ser vulgar i vulnerable. No hi ha hagut terme mig. Igual com va sorprendre tothom el seu creixement fulgurant, sorprèn també la gairebé sobtada poca fiabilitat d'ara. No pot ser ser, no hauria de ser possible que l'alternativa al futbol ideal sigui la derrota. Guardiola ha de trobar una recepta equilibrada.

FUTBOL IDEAL I REALISME. El conflicte és ara entre aquell futbol ideal i, més que la realitat, el realisme. Ja fa uns quants dies que les paraules del tècnic blaugrana no es corresponen amb els fets. L'equip no juga com jugava i passen els partits i no s'hi apropa. Guardiola diu que l'equip jugarà a l'atac i després navega en territori de ningú. Ahir, com si s'adonés de la discordança creixent entre els seus pronòstics i la realitat de l'equip, Guardiola va tornar als orígens: «Podem prometre esforç i dedicació.» Fa la sensació que Guardiola, com tothom (aficionats, periodistes...), espera que l'equip retorni al camí perdut però que ningú sap ben bé quin és el motiu que se n'hagi desviat. El tècnic nega que sigui per una qüestió de forma física. Tampoc no s'ha detectat cap símptoma d'acomodament i encara menys cap negligència en l'actitud i la dedicació dels jugadors, ni tan sols un cert envaniment a conseqüència dels elogis dels mitjans, com va apuntar el secretari tècnic. De quin gènere és el problema, doncs? Sembla que només queda una resposta possible: futbolístic. El problema de l'equip és d'origen futbolístic (tàctic, estratègic) i, per tant, la solució també ha de ser futbolística. Tàctica i estratègica, per tant. I tampoc s'ha de menysprear el fet que els rivals ja han començat a trobar maneres (algunes d'il·lícites) de dificultar el joc dels blaugrana. Raó de més per pensar en la necessitat d'introduir canvis tàctics i estratègics. Recapitulem, doncs: Si el problema no és físic, ni d'actitud ni de qualitat dels jugadors (al marge que la plantilla és una mica curta i descompensada en algunes posicions), com es pot tornar a veure aquell equip tan competitiu? Serà per art de màgia o serà per un exercici de realisme? Si és qüestió d'un cert estrès mental per l'exigència del sistema de joc de l'equip, com i quan desapareixerà? Serà suficient la injecció anímica d'haver-se classificat per a la final de copa? En el cas que fos això, també caldria preguntar-se si és convenient un sistema de joc que comporta un desgast anímic que desnaturalitza l'equip i el condueix de pet de l'exhibició a la derrota. Hi ha recursos futbolístics (tàctics i estratègics) per enfortir l'equip i convertir-lo en un ens més regular i sostenible? Guardiola no ha donat gaires pistes últimament. O amaga algunes claus o simplement fomenta i espera la reaparició de l'equip extraviat. El tècnic està en una cruïlla. Si pensa que introduir variants tàctiques i estratègiques més enllà d'atacar permanentment pot suposar una traïció a l'estil propi del Barça, estem davant d'una situació complexa i arriscada.

Fa dos partits, Guardiola va proposar gairebé un acte de fe a la premsa i, per extensió, a l'afició. Ell, va dir, creu que l'equip tornarà a jugar com ho havia fet i això li fa tenir la intuïció que guanyarà la lliga. Fins i tot un diari ha muntat una campanya (amb asterisc per si falla) basada en la fe. La fe, en el futbol, no sol dur gaire enlloc. En clau blaugrana, només s'ha de recordar que qui més hi ha apel·lat han estat el president il·luminat Gaspart i l'entrenador obtús Van Gaal. No cal recordar com van acabar, veritat? De fe, doncs, poca. Això sí, en Guardiola cal tenir-hi la màxima confiança. La mereixia des del dia que el van nomenar, per ser qui ha estat i per la valentia d'acceptar un repte tan complicat en aquell moment. I la mereix tota pel que ha fet fins ara i la continuarà mereixent encara que aquesta temporada s'acabi sense cap títol. Perquè fins i tot ell es pot equivocar.

Això sí, de com actuï ara mateix per treure l'equip de la mediocritat en dependrà en bona mesura el resultat final de la temporada. Guardiola està en una cruïlla i per algun camí ha de tirar. Jo sóc partidari que aprofundeixi en el treball tàctic de l'equip. La seva aposta radical per l'atac constant és altament meritòria i admirable. Es pot acceptar, i en sóc entusiastament partidari, que l'estil és irrenunciable. Però, com en una simfonia, hi pot haver moviments i variacions sobre la mateixa recognoscible melodia. En aquests moviments i variacions l'equip pot trobar l'equilibri i la competitivitat perduda.

EL PARTIT JA S'HA JUGAT. Poc abans que guanyés la copa d'Europa a París i que després s'extraviés, el Barça de Rijkaard va deixar uns quants partits memorables. Posem només per cas el 0-3 al Bernabéu, un compendi de les màximes virtuts d'aquell equip, del seu futbol col·lectiu primorós i efectiu i amb el millor Ronaldinho. Però hi ha altres partits que, sense ser tan vistosos, són tan memorables i, a més, contenen ensenyances sobre com un equip pot millorar les seves ja magnífiques prestacions. Amb variants tàctiques i estratègiques que, a més, ningú pot dir que traeixin l'estil ni les essències. Al contrari, contribueixen a engrandir la reputació i el prestigi, a partir de convertir-lo en un equip que té diverses maneres de fer mal als rivals. I sempre amb la mateixa melodia de fons, és clar. Aquest partit el Barça ja l'ha jugat. Va ser el 22 de febrer de 2006, al camp del Chelsea. Sense renunciar a l'estil, però adaptant-lo a les circumstàncies i a la realitat (també el partit de tornada, amb un altre gran duel tàctic al Camp Nou) el Barça va fer un dels partits més memorables dels últims anys i va guanyar l'equipàs que llavors entrenava Mourinho i que l'any abans s'havia aprofitat de la generositat i la tendresa de l'estil atacant dels blaugrana. Sense renunciar a l'estil, el Barça va saber esperar el Chelsea, que tot i tenir un cop de fortuna (un gol en pròpia porta de Motta) va sucumbir al magnífic plantejament de Rijkaard (gols de Terry en pròpia porta i d'Eto'o). Sense renunciar a l'estil, un Barça compacte, vigorós i letal va llançar un missatge a tot el món: volien guanyar aquella Champions i sabien com fer-ho: amb les variacions i els moviments adequats sobre l'estil propi.

Sense renunciar a l'estil, el Barça de Guardiola també pot progressar si busca i troba altres maneres de gestionar els partits més enllà de la màxima «atacaré sempre, del principi al final». L'equip pot ser més complet si ajunta les línies com cal fer-ho però a vegades ho fa més enrere, perquè el rival corri el risc de deixar més espais. I igualment com a vegades la defensa passa a ser de tres homes perquè Alves s'incorpora com a mig, circumstancialment també es pot omplir més el mig del camp incorporant-hi algun dels tres puntes. Fer el que el rival espera, últimament aparta massa sovint l'equip de la victòria. Les temporades són llargues, plenes de tota mena de partits i de les dificultats més diverses. I el Barça, encara que fa quatre dies no ho sembles, té marge de millora. Guardiola té la decisió.

El conflicte del Barça de Guardiola és ara entre aquell futbol ideal que feia i, més que la realitat, el realisme