Per trobar els perduts

La veritable innovació audiovisual és a les sèries de televisió, no pas al cinema. No és tant una qüestió de temes, sinó de tècniques narratives: l'origen, probablement, es remet a Twin Peaks, la sèrie de David Lynch i Mark Frost, emesa als Estats Units l'any 1990. L'argument: un agent de l'FBI es desplaça en un petit poble americà per investigar l'assassinat d'una adolescent: res de més trillat. L'èxit, doncs, va venir no tant del què sinó del com: les escenes oníriques, el surrealisme, el guió. De la mateixa manera, el protagonista d'una de les sèries amb més èxit del moment, Dexter, és un assassí en massa, un altre lloc comú. Novament, funciona perquè la clau és la innovació en la narració dels fets. Amb In treatment passa el mateix: una sèrie en què l'espectador és testimoni de les sessions terapèutiques d'un psicòleg i els seus pacients. En aquest cas, l'èxit és del guió, perquè el vuitanta per cent dels capítols són un tête-à-tête entre el doctor Paul Weston i el pacient, amb la consulta del psicoterapeuta com a únic escenari. I com a contraexemple, la nova Flashforward: en aquest cas, l'argument és molt engrescador (tota la població mundial és víctima d'un desmai que dura dos minuts i trenta-set segons, en què presumptament veuen el futur), i per això els tres o quatre primers capítols van tenir tanta audiència; però com que darrere del tema hi ha només el tòpic (les escenes policials de sempre, el ritme de sempre, els plànols de sempre), l'audiència se n'està cansant.

Algú diu, també, que això de les sèries és una moda; fins i tot la més aplaudida dels últims temps, l'única que ha mantingut l'expectació en les cinc temporades, Lost, diuen que no romandrà. Això només ho podríem saber si nosaltres haguéssim tingut un flashforward, així que de moment és una incògnita. De tota manera, hi ha qui creu –i espera– que Lost sigui més que una moda. Em refereixo, sobretot, als que han vist en la sèrie una manera de fer negoci o, encara més, d'unir la passió personal amb el lucre, com per exemple els propietaris de Bharma, un bar obert a Barcelona quan la febre de Lost s'escampava ja per tot el territori. El bar és al Poble Nou, en un entorn en què a la nit és inhòspit, però que reforça la idea matriu: qui et diu que caminant pels carrers deserts, Badajoz, Pere IV, no t'assaltarà la fumarada negra o un fortuït ós polar, com en la sèrie? L'ambientació de l'interior acumula els símbols losties per antonomàsia: les despulles de l'Oceanic 815 encastat contra la paret, l'escotilla, els números maleïts. Una pantalla gegant emet en un silenci esfereïdor capítols de la sèrie i en un aparador del fons s'exposen els articles en venda: samarretes amb el lema «Live together, die alone», per exemple, que es repeteix al llarg de la sèrie com un mantra. La carta està formada per tapes i entrepans amb noms de personatges de la sèrie (impossible d'obviar un detall irònic: el vegetal es diu Hugo) i les begudes estan etiquetades amb el nom de Bharma Iniciative. Demanes una cervesa, i no goses preguntar quina cervesa t'estan servint, ni on s'ha fabricat, ni embotellat: els personatges de Lost mai no ho farien, se la beurien gaudint dels únics minuts de pau de què disposen. De tota manera, si ho preguntes només obtens un simple: «És una cervesa alemanya.»

Fa de mal dir què passarà amb el Bharma quan aquesta primavera Lost tanqui definitivament les portes després d'emetre la sisena temporada. Amb el ritme frenètic amb què se superposen les sèries no fóra estrany que es reaprofités el decorat. Sigui com sigui, iniciatives com el Bharma demostren que Lost està fent història. Si no us ho creieu, traieu el nas pel bar el dia que s'estreni aquesta última temporada, a veure què passa.