La mítica Alexandria

Mentre als cinemes es pot veure Àgora, l'obra d'Alejandro Amenábar, aquest Nadal les llibreries han estat assortides de novel·la històrica –o novel·la i història– entorn d'Alexandria, la biblioteca i la figura de la filòsofa Hipàtia, basades en les cròniques d'un temps i uns personatges amb molts clarobscurs, fruit de la convulsa història d'una època en què la inestabilitat, el barbarisme i el pillatge foren els destructors, com sempre, de la cultura i la seva projecció històrica.

El relat d'Amenábar s'ajusta bastant a la realitat de l'Alexandria del segle IV i als esdeveniments considerats el punt final del paganisme en el món hel·lènic, només amb les servituds pròpies d'un espectacle cinematogràfic (l'edat d'Hipàtia, assassinada quan tenia més de 60 anys, o la figura gens històrica de l'esclau Davo), que no modifiquen el valor del missatge. És l'escenificació d'un món que entra en el declivi, després de sis-cents anys de ser referent cultural a tota la mediterrània, amb el cristianisme emergent, però també dividit, i amb l'inici del cultiu d'una nova religió, l'islamisme, que quasi trucava a la porta.

Entre Atenes i Roma, Alexandria fou la tercera gran capital de l'antic Mediterrani, nascuda per fundació d'Alexandre el Gran (332 aC), i feta gran per Ptolemeu Soter, que en rep l'herència i reforça el caràcter hel·lenista del nou imperi egipci, convertint la ciutat en la gran capital, lloc d'estada del sepulcre d'Alexandre, port principal i centre cultural de l'hel·lenisme, donant carta blanca a Demetri de Falèron per crear el Museu i atraure-hi els millors pensadors. A redós seu, es configura la Biblioteca, destinada a emmagatzemar tota la literatura grega, o traduïda al grec, i, posteriorment, oberta a altres llengües, fins que, quan es nomena Zenòdot d'Efes com a primer bibliotecari, es diu que hi ha 700.000 obres, quantitat summament exagerada.

No es pot parlar de la cultura de l'època sense fer referència a Alexandria, i la lluminària del far del port atrau savis d'arreu, que cerquen les fonts del coneixement i el debat filosòfic. El Museu esdevé l'àgora on es comparteixen experiències i es creen escoles del saber, i la Biblioteca es reforça amb adquisicions de partides de tota mena, no sempre prou legals, fins deixar la de Pèrgam en lloc molt llunyà. El Soter, a la recerca de formes de síntesi entre les cultures grega i egípcia, implanta el culte a Serapis i promociona la construcció del Serapeu, centre cultural i religiós i seu d'una segona biblioteca. A part d'això, es convida Eleazar, sacerdot màxim de Jerusalem, a enviar una delegació de doctes jueus per traduir la Torà al grec, i rep setanta-dos savis d'Israel (sis de cada una de les dotze tribus) que durant setanta-dues setmanes treballen per enllestir la versió grega dels llibres sagrats, versió coneguda com «la dels Setanta», que fou utilitzada per jueus i, després, per cristians i fins i tot avui és referent per als estudiosos de la Bíblia.

Tres llargs segles de dinastia ptolemaica eleven Alexandria a la referència màxima, però les lluites familiars entre hereus i pretendents condueixen al debilitament de l'imperi. Els darrers reis es dediquen a autoexterminar-se fins que Juli Cèsar desembarca a Faros i s'encaterina de Cleòpatra. Egipte passa a ser província romana (any 30 aC) i s'inicia la llarga decadència, marcada per l'incendi de la Biblioteca. Roma converteix Egipte en un dels grans centres de la seva espoliació, graner alimentari i cultural de la península itàlica. L'arribada dels cristians i l'influent poder d'alguns eremites complicà la convivència, que arribà a la màxima tensió quan entraren en conflicte entre ells per la primacia de les seus d'Alexandria (Teòfil) i Constantinoble (Joan Crisòstom) i la utilització dels monjos del desert en aquestes lluites internes. Teó és el darrer director del Museu i l'emperador Teodosi autoritza la destrucció del Serapeu, en el temps en què Hipàtia ensenyava els seus coneixements a un selecte grup, mentre els talibans de la religió es dedicaven a la destrucció del saber científic.

Quasi dos-cents anys després, el general musulmà Amrú entra a Alexandria després de conquerir Egipte i es troba amb les importants restes de la Biblioteca, que havien sobreviscut a tots els desastres. Sense saber què fer-ne, pregunta al califa Omar, i aquest emet la sentència: si els rotlles que conté estan d'acord amb l'Alcorà, no cal conservar-los, i si hi van en contra, cal destruir-los. Amrú, rebuda la sentència, fa cremar tots els llibres.

Quan, dues centenes després, Napoleó desembarca a Alexandria, la ciutat és un petit nucli de pescadors, s'ignora on és el sepulcre d'Alexandre el Gran, res en queda de la biblioteca que fou la més important del món, i el far, el port i el gran palau han desaparegut sota el mar, víctimes d'un rosari de terratrèmols. Només en resta el mite.