«La Riera»: telenovel·la sense costumisme

Si amb La Riera (18%) TV3 volia obrir-se al mar, ho ha aconseguit. En el capítol de presentació s'hi van veure moltes postals marineres, gairebé una promo de Catalunya des del mar, i només quatre gambes a la cuina. Ha estat un canvi d'escenari físic i també conceptual. La Riera ha perdut costumisme –el de les històries i el del porexpan dels decorats– i ha guanyat, deu ser per l'alta definició, una imatge i una llum que fa patxoca. Però La Riera no és una telenovel·la de sobretaula tradicional, sobretot per la factura: és una sèrie setmanal. El més interessant, però, és l'aposta per la gastronomia. Fixar-se en les fondes familiars reconvertides en restaurants, en la cultura del menjar; qüestions molt en voga en la Catalunya de Ferran Adrià i l'àvia Remei. Aquest és l'encert. I és inevitable mirar més cap a Nissaga de poder –segurament la millor del gènere– que en els afers de Sant Andreu. La Riera és, però, un punt de partida i els actors veterans, la paret mestra (imagineu Ventdelplà sense la Vilarasau o La Riera sense Sampietro). No sé si La Riera serà un àpat de diumenge per menjar a diari, que penses, malaguanyat, o un menú de deu euros sense cafè inclòs, d'aquests per sortir del pas. De moment, hi tenim taula reservada.