Diaris i dietaris

Una cosa és un diari i una altra un dietari. Un diari –a més d'aquest paper que el lector té davant seu– és, segons el diccionari, un «llibre registre on s'apunten dia per dia els fets esdevinguts». Un dietari, en canvi, és «un llibre en què algú escriu observacions i reflexions dia rere dia». Passat un temps, els diaris personals tenen un interès relatiu: només serveixen per recordar fets i precisar-ne les dates. Els dietaris, en canvi, acostumen a ser veritables tresors.

De dietaris n'hi ha de moltes menes. Poden ser escrits amb el designi de ser publicats i llegits immediatament; és el cas dels articles que, sota el títol de Dietari, va lliurar Pere Gimferrer durant quatre anys a El Correo Catalán, aplegats després en dos volums amb el mateix títol. Poden ser també un artifici, un mer pretext literari, com El quadern gris de Josep Pla, escrit molts anys després de les dates inventades arbitràriament per l'autor. Hi ha, tanmateix, dietaris fidels a la realitat del dia a dia, però escrits amb voluntat de permanència i de transcendència: Maurici Serrahima va arribar a creure que el prolix dietari Del passat quan era present –sis volums!– seria la seva millor obra, per damunt de novel·les, biografies i assaigs. Finalment, els dietaris més interessants són els íntims, escrits sense cap intenció de publicar-los mai.

Els dietaris poden tenir molts usos. Sílvia Soler ha fet servir els de la seva mare, Carme Guasch, per bastir part de la novel·la Petons de diumenge. Amb els del seu pare, Marià Manent, el seu fill Albert n'escrigué la biografia. Molts s'han estalviat feina copiant els dietaris propis per redactar les memòries. Pasqual Maragall no havia escrit cap dietari, però sí una mena de diari: breus apunts en els petits espais lliures de l'agenda personal. Intercalats ara en el discurs de la seva Oda inacabada, animen de tant en tant un text excessivament fred i distant amb la vibració dels moments viscuts i la càrrega emotiva de l'autenticitat.