«Hem de donar eines a les persones perquè participin en el seu entorn»

–«Els àmbits d'intervenció són l'educació especialitzada, per a persones amb necessitats educatives especials; l'educació de persones adultes, la formació laboral i l'animació sociocultural. Molt sovint es treballa amb persones amb risc social, i es pot fer treball individual, comunitari, de prevenció, etcètera.»

–«La nostra funció és donar eines a les persones perquè participin en el seu entorn, sempre partint de les seves necessitats (que són diferents per a cadascú), que poden ser d'adaptació social, de caire cultural, laboral, formatiu, etcètera.»

–«El reconeixement professional. Ha millorat, però encara no prou. Sovint ens trobem que l'educador social, amb els seus tres anys de diplomatura, o els quatre del grau, acaba essent contractat com a monitor.»

– «En el cas de persones amb discapacitats sovint vénen a través de la família. En casos de risc d'exclusió, poden venir derivats de Serveis Socials o d'altres institucions i organitzacions.»

–«És molt difícil generalitzar. En casos d'usuaris provinents de famílies desestructurades, per exemple, amb problemes que poden anar des de la drogoaddicció fins als maltractaments, els educadors podem agafar una mica el paper de referent positiu, com a model d'adult, per mostrar a l'usuari que hi ha altres maneres de viure més sanes, alhora que l'ajudem a adquirir unes habilitats socials que potser per la seva situació no ha pogut assolir.»

–«En aquest cas ja no es tracta tant de ser un model a seguir com de potenciar les capacitats de la persona. Un educador no ha de fixar-se en la discapacitat, sinó en les capacitats que té l'usuari i potenciar-les. Tots tenim coses que sabem fer millor i pitjor.»

–«Sí, i tant. Calen equips multiprofessionals. L'usuari pot tenir necessitats que poden requerir la intervenció i seguiment d'un metge, d'un psicòleg, d'un treballador social... Tothom pot aportar-hi coses, segons cada cas.»

–«En el moment que, com a educador, fas coses que aquella persona pot fer per si mateixa, pot haver-hi sobreprotecció. Si no sap com fer-ho cal ensenyar-n'hi. Si necessita engegar l'ordinador, posem per cas, i està capacitat per fer-ho, que ho faci, com fa tothom.»

–«No. Hem progressat molt, però hi ha molt camí per fer encara.»

–«En molts casos continua essent una integració una mica compassiva, com si els féssim un favor acceptant-los entre nosaltres. I el que s'ha de veure és que són persones que tenen els mateixos drets i els mateixos deures que tothom. Dret a ser independents, a prendre les seves pròpies decisions, a tenir una feina o a tenir parella, que continua essent el gran tabú. Tenen les mateixes necessitats que té tothom, i tenen dret a viure la seva vida de manera tan autònoma com els sigui possible.»

–«Les famílies han fet molt per assolir la situació que tenim ara. Cal reconèixer-los-ho.»

–«El que normalment li passa a la família és que té por. Si veuen que aquell fill o filla no té la mateixa capacitat de defensa que tenen els altres nens, pateixen. Tenen por i intenten protegir-los, tal com fem tots amb els nostres fills quan els veiem vulnerables. La protecció pot fer-se de dues maneres: o posant-los dins d'una mena de campaneta, aïllant-los perquè no els fereixin, o intentant ensenyar-los que la vida és com és, que és dura, que s'ha de defensar, i ensenyar-n'hi.»

–«La intervenció ha de ser en dos sentits: per a l'usuari, ensenyant-li a aconseguir autonomia en la seva vida. I per als pares, fent-los entendre que el fill es fa gran, que té unes necessitats i que necessita unes eines... cal ajudar-lo a fabricar-les. Quan l'usuari va aconseguint més grau d'autonomia, la por es va fonent.»

– «Segons la legislació s'haurien de tenir en compte, i ja s'hi tenen, però no sempre es fan les coses bé. Ara ja tothom sap que a l'entrada d'un edifici ha d'haver-hi una rampa, per exemple, però sovint fa falta fer-los entendre que no n'hi ha prou fent un pendent: la rampa ha de permetre l'accés a persones amb cadira de rodes. Si el pendent és excessiu, o si fa un petit escaló de dos centímetres, posem per cas, pot ser un obstacle insuperable per molta gent. I parlem de persones amb discapacitats físiques, però què passa amb els que amb discapacitats sensorials? Cal tenir-los en compte a tots.»