“Amb la gent de corbata no em sento còmode”

Cada feina té el seu què. Jo no podria estar en una oficina i tenir la responsabilitat de dirigir trenta persones. Jo em vaig interessar pel món àrab de casualitat, després de tenir un amic israelià i un altre de palestí que compartien moltíssimes coses però que s'odiaven entre ells. Em van convidar a visitar-los i m'hi vaig enganxar.

Quan estic amb gent que porta corbata i té molts diners no em sento còmode.

Sí que se'n passa, però va amb la professió.

Al principi era tan inconscient que no sabia el perill que corria. Ara fins i tot he après a moure'm.

Sempre treballo amb càmeres i objectius petits perquè sovint entro en la vida de la gent. Les dificultats per treballar no sempre les trobes en països dictatorials. D'altres poden ser pitjors.

Ja heu pogut veure la reacció del govern i d'algunes persones. Alguns han arribat a veure-hi un interès polític o a dir-me que ho he fet perquè sóc català. Només vaig voler fotografiar el que està passant.

En alguns casos, sí. Fàtima i Saïd, els protagonistes del Word Press Photo, em van buscar quan es va anunciar el premi. Vaig tornar al Iemen a visitar-los. Vaig estar a casa seva, on viu una família de 105 membres. Em van agrair la foto.

Malauradament va acabar al carrer.

Molts cops. Crec que el reportatge de la crisi espanyola és dels que més m'han emocionat.

Jo crec que sí. El 2004 vaig fer un reportatge al desert del Sàhara d'uns immigrants que van ser detinguts pel govern espanyol, alguns amb ferides de bala, i que havien estat retornats de manera il·legal. Dos mil immigrants van ser llençats enmig del desert. El govern de Zapatero ho va negar però, gràcies a les fotografies, va haver de rectificar i enviar autobusos a recollir-los.

És clar que sí, però per a mi és fàcil perquè agafo un avió i torno a casa. El que és realment dur és que la gent que jo fotografio segueix patint aquestes guerres i aquestes dictadures.

Hi ha la imatge de Fàtima i el seu fill Saïd, que va ser guanyadora del Word Press Photo 2011, i després un resum cronològic de les quatre revolucions que vaig viure l'any passat: Tunísia, Egipte, Líbia i el Iemen. El Iemen té imatges en color perquè és un país que em va enamorar i que em va enganxar, sobretot per la gent. La mostra la tanca una fotografia de gent ballant pel carrer, sonava Shakira, que demostra que no som tan diferents.

Ara torno a viure a Catalunya i seguiré documentant la crisi per a The New York Times. En paral·lel, amb la fundació Internacional Peace Institut, que es dedica a promoure la pau, i amb fotògrafs de l'agència Magnum documentarem durant un any països del món islàmic però des del punt de vista de la vida quotidiana: gent ballant, casaments...