L'herència de Can Tunis
La primera sala fixa de venipunció de Barcelona es va instal·lar sota una vela de 9 metres quadrats a Can Tunis, veritable focus de venda i consum de drogues. Va ser el precedent d'una experiència que es va traslladar a Ciutat Vella quan es va desmantellar el barri
Els precedents de les actuals narcosales són els primers programes preventius impulsats a finals dels anys vuitanta, coincidint amb l'epidèmia de la sida, a l'antic barri de Can Tunis, veritable focus de venda i consum de drogues. Metges sense Fronteres va ser la primera entitat a demostrar la necessitat d'actuar en una àrea per on diàriament passaven entre 500 i 800 persones a comprar o consumir drogues. L'any 2000, l'Agència de Salut Pública de Barcelona assumia la responsabilitat i instal·lava al barri una unitat mòbil durant vuit hores diàries gestionada per l'Associació Benestar i Desenvolupament (ABD). Va ser el punt de partida. De seguida es va veure la urgència de tenir un espai de venipunció assistida, i el mes de setembre del 2001 es va muntar a la zona una vela de 9 metres quadrats que feia les funcions de narcosala. La directora de l'àrea de pobresa i inclusió de l'ABD, Esther Henar, que actualment també dirigeix la sala Baluard, recorda que aquesta vela va funcionar de manera força precària fins que va començar el desmantellament de Can Tunis, l'any 2003.
No va ser casualitat que també aquell any es muntés la primera sala de venipunció a Ciutat Vella. Un estudi concloïa que el 50% de les persones que consumien drogues a Can Tunis vivien en aquest districte. Va ser així que va néixer el SAPS Pere Camp i, un any més tard, el desembre del 2004, es va crear la sala Baluard, a la plaça Blanquerna. Henar assegura que en tot el procés d'intervenció, sempre des del punt de vista de la salut pública, ha estat bàsica l'aportació algunes entitats, però remarca també «l'actitud responsable de l'administració, que s'ha mostrat sensible a aquesta realitat».
Des d'aquells primers programes d'intercanvis de xeringues i subministrament de metadona fins a l'actualitat, quan es parla de tot un pla per integrar l'atenció als drogodependents dins de la xarxa de la sanitat pública, s'ha avançat molt. I no sempre ha estat fàcil, ja que, com bé destaca Henar, «no és senzill implantar serveis que tenen una incomoditat visual lògica».
Mesos després de la creació de la sala Baluard, concretament el 26 de juliol de l'any 2005, es va obrir la polèmica narcosala de la Vall d'Hebron, amb una forta i continuada oposició veïnal.
Tenint en compte aquestes experiències, Henar entén que perquè funcionin aquests tipus de serveis ha d'haver-hi «una comunicació clara i fluida i una voluntat de col·laboració de tots els agents socials implicats». Assegura que en el cas de la sala Baluard el rebuig que provoca el servei és «molt minoritari», en bona mesura perquè «l'actuació del districte ha estat impecable i s'ha preocupat molt de cuidar tant els usuaris com els veïns».
Tot i aquesta opinió, veïns de la zona han criticat més d'un cop que els usuaris de la sala Baluard «s'han apoderat de la plaça Blanquerna», i s'han mostrat contraris a l'ampliació del centre.
102 manifestacions
La reacció de rebuig més llarga i constant contra una sala de venipunció la van protagonitzar els veïns contraris a la narcosala de la Vall d'Hebron. Les protestes van durar dos anys, però no van aconseguir que l'administració desmantellés el servei. La sala es va obrir el juliol del 2005, i el juliol del 2007 els veïns van acordar donar un vot de confiança a l'Ajuntament i van comunicar que aturaven les mobilitzacions. Havien arribat a protagonitzar 102 manifestacions a la ronda de Dalt –les feien el dimecres– amb el lema No a la narcosala. Des del començament, els veïns havien declarat que l'equipament era «innecessari» en aquest barri, pels índexs d'utilització tan baixos. L'Agència de Salut Pública de Barcelona, però, va defensar en tot moment que, tot i el baix rendiment, la sala té sentit per a tota la gent que ha començat un tractament de desintoxicació.
