Guardiola i Baggio plegats, el petit miracle de Brescia

Brescia, amb uns 200.000 habitants, no solia tenir gaires coses per presumir quan tocava parlar de futbol. El gran futbolista local era Mario Rigamonti, un home que va morir en l'accident aeri tristament famós de Superga del 1949, quan tot l'equip del campió italià, el Torí, va perdre la vida. El vell estadi del club, de fet, porta aquest nom: Mario Rigamonti. El 1992, però, l'empresari local Gino Corioni, que tenia una empresa de banys que funcionava prou bé, va apoderar-se del club i malgrat que no ha pogut evitar algun descens de tant en tant –ara el club és a segona lluitant per pujar a la Serie A– va deixar-se la pell per portar jugadors de talent. En 18 anys de mandat l'afició ha vist arribar homes com ara Roberto Baggio, Gheorghe Hagi, Florin Raducioiu, Branco, Luca Toni i el millor jugador nascut a Brescia, Andrea Pirlo. I, a més, també Pep Guardiola, que va jugar al Brescia a partir del 2001, quan va marxar per la porta del darrera del seu Barça. «Va arribar amb 30 anys després de guanyar sis lligues. Però ens el van suspendre per dopatge ràpidament, als quatre o cinc mesos, però era tot fals, una injustícia més d'aquest país», recorda el que va ser el seu tècnic Carlo Mazzone, des de la seva llar a prop d'Ascoli, al centre d'Itàlia. «Tots estàvem encantats de jugar amb ell, l'havíem vist al Barça i de sobte els teníem a ell i Baggio; per mi era un somni», reviu Andrea Caracciolo, l'únic home que va jugar aquella temporada 2001/02 al Brescia i encara juga al club. Entremig, Caracciolo havia marxat al Palerm i el Sampdoria, per tornar el 2008 a un club on Guardiola va impressionar aquest home que amb 20 anys estudiava per ser electricista. «Era un professional dels que impressiona. Tot caràcter», afegeix el futbolista italià.

El pas de Guardiola per Brescia va estar marcat pel positiu que va donar per dopatge després de quatre mesos al calcio. El club en cada moment va estar al costat del futbolista, que va poder acabar la temporada fent-ho tan bé que va marxar al Roma. A la capital, però, Fabio Capello no li va donar res més que quatre partits en cinc mesos, i el català va tornar al Brescia en el mercat d'hivern per fer de les seves un altre cop amb Baggio i companyia. Sense guanyar cap títol, aquest Brescia ha quedat en la memòria dels aficionats locals, que encara es freguen els ulls quan els recorden. «Per un català Guardiola significa molt, oi? Doncs imagina què és per nosaltres Baggio! Aquí els vam tenir tots dos», comenta un taxista sobre aquests dos fantàstics futbolistes que tot i que llavors ja eren veterans, van deixar un gran record. A més, els va unir el respecte i una nova amistat. «He jugat amb Laudrup i Romário, però em quedo amb Baggio», va dir fa temps el català. «Ja era un entrenador llavors, passava hores i hores parlant de futbol amb tothom», va dir l'italià. La presència de Baggio a Brescia, de fet, va ser clau perquè aquell 2001 Guardiola acceptés l'oferta d'aquest club modest.

Pel camí havia quedat el somni de jugar a la Juve, el club on havia triomfat el seu ídol Platini, i també les ofertes de l'Inter de Moratti. La Juve del sinistre Moggi, però va fer esperar tant Guardiola que quan es van trencar les negociacions la temporada estava a punt de començar. I Guardiola, que mai pensava en els diners, va acceptar fitxar per un equip on jugava Baggio. «Al mig del camp també teníem Appiah i Matuzalem, i de mitja punta, Baggio darrere de Toni», afegeix Mazzone. Guardiola va viure dos anys a Itàlia, un any i mig a la Llombardia. Va aprendre a patir, però també va caure a l'infern i es va aixecar. Va ser maltractat, però va fer bons amics, va fer somiar una ciutat llombarda poc acostumada a somiar i va aprendre molt d'una altra cultura del futbol. «És una esponja, també el seu Barça s'entén pel que va viure a Itàlia. La passió, la defensa cuidada... sí, també el va ajudar tot plegat, a tot arreu s'aprèn», conclou Mazzone.