Un altre genocidi al Tibet?

Intents de diàleg

Dos anys després de la revolta del març del 2008, la Xina continua impertorbable l'obsessió invasora. Tots els intents de diàleg han fracassat. Si l'esmentada reunió esdevenia un bri d'esperança, la realitat diària confirma una tensió estratosfèrica.

El que passarà només es pot interpretar fent una mirada retrospectiva: quina ha estat la política xinesa sobre la seva colònia durant cinquanta anys de domini?

Després d'al·legar l'alliberament de milions d'esclaus com a pretext per conquerir el Tibet, el govern de Pequín va iniciar un procés de propaganda escudada en aquest fals missatge, segons el qual el poble clamava llibertat del règim budista. Mentre que la Xina va exigir una negociació com a epíleg del conflicte, en un escull sense sortida, el Tibet va ser compel·lit a concertar una autonomia limitada per a algunes regions, i les altres van quedar sotmeses com a províncies xineses, antigament tibetanes, i desposseïdes d'autonomia.

La fictícia política autonòmica ben aviat es va veure com una clara sinització, amb l'aspiració de neutralitzar la contraofensiva i conquistar l'adhesió territorial i popular. Amb l'efecte d'avalots, revoltes i manifestacions arreu.

Com a colofó, el 10 de març de 1959 una pacífica manifestació independentista de 30.000 tibetans va acabar en revolta. S'escrivia així el pròleg de l'aixecament tibetà, posteriorment sufocat per la Xina, amb el resultat de més de 10.000 tibetans assassinats en només tres dies.

Esclafada la revolta, l'altiplà tibetà va quedar amarat de la consigna de purificació cultural, consagrada fins a l'extremisme.

Des de llavors, cada any els tibetans surten al carrer per rememorar els fets. L'últim episodi violent va tenir lloc el març del 2008, quan monjos i civils es van manifestar en memòria de la revolta del 59. Com havia passat llavors, l'exèrcit va reprimir la multitud, i va imposar la llei marcial fins a l'Himàlaia de la violència. A la suma de víctimes civils innocents, s'hi van afegir llistes de sospitosos, escorcolls d'habitatges, detencions, confinaments i tortures de civils, el decret de fer onejar la bandera xinesa en tots els edificis i les identificacions policials de civils.

Telèfons intervinguts

Els monjos només podien sortir del monestir amb permís policial, i tenien els telèfons punxats. Aquest panorama de llei marcial, posterior a la revolta, va quedar silenciat pels mitjans. Dos anys després, la violència continua al Tibet.

En definitiva, de l'endèmic conflicte tibetà només se'n pot fer un diagnòstic: repressió. Des de la invasió de 1950 fins a 1980, han mort més d'un milió de tibetans. Entre aquests ciutadans, 175.000 han mort a la presó, fins a 156.000, en execucions sumàries; 413.000, de fam; 92.000, per tortures, i 10.000, per suïcidi a les presons. Privats del dret d'autodeterminació i amb la identitat nacional negada, qualsevol manifestació pública de protesta dels tibetans és concebuda com una il·legal subversió separatista, que implica detenció i presó. De la mateixa manera, s'ha prohibit qualsevol celebració i expressió d'afirmació tibetana; trencar aquestes consignes comporta la pèrdua de feina, i en el cas dels monjos, l'expulsió del monestir. Els tibetans que parlen amb estrangers, canten cançons tibetanes o clamen per la tornada del dalai-lama acaben empresonats, i els que enxampen amb alguna imatge del mateix cap del budisme tibetà són sancionats amb una multa de 1.000 iuans. La Xina ven davant la galeria internacional un Tibet complaent i contrari a la tornada del dalai-lama, tergiversant la realitat del poble. Al darrere d'això hi ha el servei de censura xinès i l'organisme del Front Unit. Aliats del règim, destrueixen tota crítica governamental, amb la cinematogràfica i digital propaganda xinesa, fins i tot censurant webs contraris al govern. S'hi afegeixen els 80.000 cibernautes, escamots nacionalistes, mercenaris subornats pel règim, que introdueixen virus en portals contraris a la Xina. A la negada llibertat ideològica, informativa i d'expressió, s'hi afegeix la prohibició de desplaçament. Tots els tibetans tenen vetat el passaport i prohibit sortir de la Xina. De la mateixa manera, més de 150.000 refugiats tibetans que han eludit la persecució xinesa no poden tornar al seu país. Amb la petició d'entrada i sortida s'exigeix un visat annex que inclou una investigació policial, amb interrogatori sobre comportament i ideologia. S'adopta un tràmit de vestit democràtic que encobreix un rosari d'obstacles per impedir el moviment dels tibetans. Tot plegat empeny a l'èxode 3.000 evadits mensualment, a destinacions com ara l'Índia, el Nepal i Bhutan.

En el camp de la propietat, fins al 2007 més de 60.000 nòmades tibetans han estat desplaçats de les seves terres. A canvi de 500 iuans mensuals per deu anys. Subvencions irrisòries pel valor de la seva propietat. Qualsevol intent de reclamar una millor recompensa és desestimat per por de represàlia.

Milers d'execucions

Al Tibet es produeixen milers d'execucions, detencions silenciades, tortures, arrestos arbitraris de monjos, pagesos i ancians, i fins i tot la desaparició de menors, molts dels quals són torturats. I presoners polítics. Els tibetans renuncien a lluitar pels seus drets, la qual cosa fomenta encara més l'abús de poder per impartir el terror. Paral·lelament, la revolució cultural ha implicat la depuració cultural, religiosa i humana, amb més de 6.000 temples destruïts i monjos assassinats o empresonats. En definitiva, més de quaranta anys de repressió religiosa.

Des de bon començament, la revolució va aplicar una oberta supremacia de celebracions xineses. Aquesta política d'eradicació cultural també ha afectat els festivals musicals, els debats religiosos i la manera de vestir tradicional. Una altra víctima del despotisme xinès és el patrimoni ambiental. Memòria històrica, paisatge, espai públic i de veneració sagrada han estat alterats amb l'obertura de prop de 2.500 mines, i el subsòl tibetà ha esdevingut un llamí de 600.000 milions de iuans. Fent cas omís de l'amenaça per a l'ecosistema, la Xina s'escuda en l'imparable progrés evolutiu. Emmascarant la premeditada argúcia d'eradicar el patrimoni arqueològic, ambiental, històric i urbanístic tibetà, d'una banda es falseja la memòria històrica del Tibet per als turistes, i de l'altra es destrueix patrimoni urbà i ambiental amb una pragmàtica meta: aniquilar la cultura i la identitat del Tibet per arribar al K2 de domini.

Conclusió: en vista del passat i el present del paisatge tibetà, podem inferir un possible veredicte a l'interrogant exposat en el preludi d'aquesta crònica: es podrien qualificar de genocidi, els crims de la Xina? La Carta de Londres de 1945 va definir genocidi d'aquesta manera: «Crim en contra de la humanitat, assassinat, extermini, esclavitud, deportació, així com destrucció d'un grup nacional, ètnic, racial o religiós; incloent-hi la mort o la lesió de la integritat física o moral.» Doncs bé, el 1960 la Comissió Internacional de Juristes de l'ONU va batejar la praxi xinesa com a «genocidi religiós».

Les dades següents reforcen la sentència de 1960: entre el 1959 i el 1960 fins a 87.000 tibetans van ser assassinats al centre del Tibet. La invasió va provocar la mort de 5.700 soldats tibetans, i els 2.000 supervivents van ser conduïts a camps de concentració i de treballs forçats. Si la població de Lhasa havia arribat a 300.000 habitants, avui les dues terceres parts són xineses. El 2003 es va fer l'estimació que al Tibet històric hi havia 6.000.000 de tibetans, i que els no tibetans arribaven a 7.500.000. El 2002 l'administració xinesa al Tibet era integrada per un 66% de xinesos i un 16% de tibetans. D'altra banda, cap tibetà no pot accedir a alts càrrecs del Partit Comunista del Tibet. Podem confirmar, doncs, que el govern de Pequín ha perpetrat persecució religiosa, destruint santuaris i manipulant la imatge budista; política, torpedinant la identitat nacional i el dret a l'autodeterminació, i ètnica, aniquilant la cultura tibetana. Corroborada la tesi, podem casar la política xinesa amb el genocidi. La repressió iniciada sota l'ocupació va arribar disfressada amb l'estendard de l'avantguarda. L'argument del progrés ha servit com a pretext per legitimar la invasió. Estratagema encobridor d'una progressiva colonització i d'un genocidi camuflat per fer créixer l'imperialisme xinès. Així és com s'ha actuat fins ara.

Hi ha hagut transformacions? Sí, econòmiques i al servei exclusiu de la Xina. En canvi, cap ni una en l'àmbit de la política. Mentrestant, la comunitat internacional, víctima del temor i de l'amnèsia moral en relació amb el poder del llaminer mercat xinès, calla i accepta l'autoritarisme de Pequín. Les perspectives de futur, lluny de la intransigència o la submissió al govern de Pequín, transiten per canals pacífics, ja sigui el boicot econòmic o l'equilibri espiritual i pragmàtic humà. Ara bé, mentre la Xina atempti contra els drets i llibertats, erosioni la identitat tibetana, insulti el dalai-lama, efectuï campanyes de reeducació patriòtica i impedeixi el dret d'autodeterminació, aplicarà genocidi. Mentre la Xina no actuï d'acord amb els principis de l'ONU, qualsevol canvi d'horitzó resultarà impossible. Poc hi poden fer les reunions ovals. El futur és, exclusivament, a les mans de la Xina. Podrà canviar d'actitud respecte al Tibet? Només el clima política té la resposta. La resta són meres hipòtesis, apostes per als amants de la política.