Coixins amb ulls i ànima, a Lleida

Avui acaba la 21a Fira de Titelles de Lleida. Previsiblement, la majoria d'espectacles ja tindran les entrades esgotades. Pels passeigs i places, els firaires i també les actuacions de carrer donaran alternativa als despistats. La directora, Julieta Agustí, avisa que, per no deixar cap defraudat sense proposta teatral, han hagut d'ampliar el nombre d'espectacles i funcions. Però l'estructura ja no dóna més. La fira té el reconeixement de Cultura des de l'any passat, coincidint amb l'estrena de la llotja de contractació. Divendres, però, el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que va viatjar a Lleida, no va poder veure la fira. Fonts de Cultura admeten que va ser impossible la seva assistència per problemes de calendari, tot advertint que sí que hi havia presència institucional, com ara Antoni Bartomeus, el responsable escènic de l'Institut Català de les Indústries Culturals. Per la directora, la fira ja va a tota màquina: És un eficaç espai per aconseguir gires fora de Catalunya, a la resta de l'Estat o bé per Europa.

El centenar de funcions constata que, tot i que la majoria dels espectacles pensen en el públic familiar, les manipulacions d'objectes busquen connectar amb un públic jove, si no adult. Tot i que encara hi hagi qui se sorprengui que es pot fer espectacles per a adults amb ninots, aquesta edició remarca la importància dels muntatges per a joves, un públic molt oblidat i que sovint passa desapercebut injustament de les cartelleres. A Europa, estan molt més oberts a aquest segment oblidat, apunta la directora del festival: unes marionetes poden suportar la violència d'un líder de la classe que pega al germà bessó més tímid d'una família caiguda en desgracia al poble. Així succeeix a (Tête a claques (Los pringados) dels Ateliers, que va inaugurar el festival dijous. També pot expressar amb dolor com el pare mor travessat per una tanca en un accident de moto mentre els bessons miraven la fugida d'un cérvol. Ateliers fa un joc enèrgic amb grans desplaçaments de titelles rebregats per l'escena de La Llotja per narrar la raó per la qual els bessons acaben cremant l'escola, la fàbrica del pare i el bar del poble. Un diu que s'ha de recordar; l'altre que s'ha d'oblidar. Algú mata el gall, declarat en vaga de cant, que tant havien estimat els bessons i desencadena l'incendi. Brillant. També és per treure's el barret una simple instal·lació: Capses. Caixes de fruites pintades, uns elements simbòlics (una pilota de coixí, unes de ping-pong, tres rumycubs i un cub de fusta. Amb això n'hi ha prou per narrar L'aneguet lleig. El mèrit és que aquesta proposta, pensada preferiblement per a parelles (siguin pares o fills, o no), és totalment interactiva. Un sent unes ordres per uns auriculars. I l'altre, veu al teatrí els moviments d'objectes que li il·lustren la narració del conte. Quan s'ha acabat la narració, el de darrere les cortines fa apostes de quin conte clàssic és el que ha representat. Els actors de Laitrum fan l'animació a la cua i d'acomodadors per portar el públic a cada instal·lació. Tenen editat cada conte en català i en castellà. Calculen que, per l'estiu, tindran la versió gravada en anglès i francès; «i mig en alemany perquè la tindrem escrita però no gravada», diu insolentment divertit un dels acomodadors. Prova de la seva sana ambició.

Escarlata Circus és transversal. A Tàrrega va estrenar Devoris Causa, un muntatge plantejat en una vela de circ (com el seu nom indica, la parella neix de treballar personals i cabareteres produccions circenses). Ara són al pati de l'escorxador de Lleida. Els dos personatges histriònics construeixen un titella amb verdures. Abans, han convidat a la concurrència a unes verdures cuinades al wok. Compten culleretes, que no els en faltin, ballen a ritme de La violetera, llancen ganivets i destrals i trinxen verdures. Tot amb una factura pretesament bruta, tenyit paradoxalment d'una tendresa poètica inexplicable. ¿Pot ser romàntic un home panxut guarnit amb una mena de top de malla posant un plomall a la companya? Doncs, sí. Aquesta és la meravella de la interpretació. I el titella, abans, haurà fet una coreografia de musical, s'haurà desprès impúdic d'una fulla de col i haurà ballat pels talls dels ganivets. Fonambulisme sense xarxa i amb possible degollada.

Un altre exemple de recurs dels titelles per explicar contes de la vora del foc és En la cadiera. La proposta és infantil (ajuda més en l'escena del teatre de cachiporra) tot i que no obliden acudits encriptats pujats de to pels pares. A la vora del foc, també interpreten cançons de rondalla, amb una qualitat instrumental i vocal notable.

La Llotja de Lleida, per ara, no és massa animada. Hi ha uns 200 programadors i alguns espectacles, per la seva transversalitat ja s'han vist a Fetén o a la Mostra d'Igualada. A Lleida hi ha alguna estrena mundial, com la de la companyia organitzadora: El petit elefant. La dificultat de reforçar les gires fa imprescindible fer pinya. Un bon exemple són tres companyies valencianes: Edu Borja, Lluerna teatre i Teatre Buffo que han creat una associació per remar a favor. Al País Valencià, diuen sarcàsticament, no s'està per les titelles sinó per saber qui paga els vestits (del president Camps). Al costat, la companyia L'Home Dibuixat celebra tenir més sort. Després de dos anys d'èxits a Pedra a pedra tenen prevista una gira per França. És una bona garantia de supervivència, però queden molts buits de l'agenda per omplir, encara. Els actors, que cada cop comparteixen més escena amb els seus titelles, adopten la forma d'esponja per absorbir creativament i industrialment formes de créixer.