Reus en una crònica de Hemingway (1938)

Molts saben que el gran escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961) fou un dels nombrosos corresponsals estrangers que treballaren a l'Estat espanyol durant la guerra civil, però no és gaire conegut que estigué a Reus –si més no de pas– l'abril de 1938.

Entre 1937 i 1938, Hemingway va redactar una determinada quantitat de cròniques de guerra per a l'agència de notícies North American News Alliance (NANA). És clar que l'experiència bèl·lica hispànica d'aquest escriptor també es va veure reflectida en publicacions de caràcter més literari, com ara l'obra de teatre La cinquena columna (1938) o la famosa novel·la Per qui toquen les campanes (1940), transformada a Hollywood (el 1943) en un dels títols mítics de la història del cinema, a més de diversos relats breus, gairebé sempre situats en el Madrid assetjat per les tropes franquistes (com ara La denúncia, La papallona i el tanc, La nit anterior a la batalla o Sota el pujol). Val a dir que abans d'anar a Espanya, Hemingway ja havia col·laborat en el documental Terra espanyola (1937), un film que –per cert– es va poder veure a Barcelona en plena guerra (per primer cop, el 29 de maig de 1938). Tampoc no podem oblidar que un altre relat seu, originalment no relacionat amb la contesa espanyola, va servir de base per a una altra pel·lícula memorable, Les neus del Kilimanjaro, realitzada uns quants anys després (1952) i en la qual hi ha diverses escenes que se succeeixen retrospectivament en el marc d'aquell conflicte.

Però anem ja a la referència reusenca de les cròniques de guerra de Hemingway. En posseeixo exemplars de dues edicions en espanyol, corresponents a sengles seleccions d'articles de Hemingway. La primera fa part del llibre La guerra de España, d'Ediciones Corregidor, imprès a Buenos Aires el 1975; la segona és al volum Enviado especial, editat per Planeta, a Barcelona, l'any 1977. Les dues versions són gairebé del tot idèntiques, tot i que aparentment hi hagué dos traductors diferents. No faré com he fet més amunt amb els títols literaris i cinematogràfics i respectaré ara la traducció a l'espanyol, però només en transcriuré la part referent a la nostra ciutat (tot i que en aquesta crònica i en d'altres posteriors també hi apareixen Tarragona, Tortosa i altres poblacions de les nostres contrades). El fragment (Enviado especial, pàgines 207-208) diu així:

«La marcha de la población civil/ (Información de NANA, 3 de abril de 1938)/ Barcelona.– Por la mañana, primaveral, incierta y agradable, salimos de esta ciudad para el frente. La noche anterior fue neblinosa y gris; pero ese día el tiempo era bonancible, y los almendros en flor parecían sonrosar el color verde ceniciento de las hileras de olivos./ Íbamos por la recta y llana carretera que corre entre olivares y, al llegar a las afueras de Reus, el chófer advirtió desde el asiento posterior:/ –¡La aviación! ¡La aviación!/ Frenamos bruscamente y detuvimos el vehículo bajo un árbol./ –¡Está sobre nosotros! –prosiguió el conductor./ Y este corresponsal se metió en la cuneta y levantó la vista a un lado observando un monoplano que se lanzaba en picado; pero volvió a remontarse, posiblemente convencido de que no valía la pena disparar sus ocho ametralladoras contra un automóvil./ Mientras lo observávamos llegó hasta allí el estruendo ensordecedor de explosiones de bombas, y el trazo de Reus, representado junto a unas colinas a media milla de nosotros, desapareció envuelto en una nube de polvo rojizo. Proseguimos nuestro camino a través de dicha población; su calle principal estaba obstruida por los escombros de edificios derribados y por el agua de la cañería maestra averiada. Nos detuvimos con objeto de avisar a un policía para que rematase de un tiro a una caballería herida; pero su propietario creyó que aún valía la pena intentar salvarla, y nosotros continuamos hacia el portachuelo que va a la pequeña ciudad catalana de Falset./ El día empezaba así, y nadie podía predecir cómo terminaría. Por lo pronto, nos cruzamos con carros de refugiados. Una vieja guiaba uno voceando y gimiendo al paso que hacía restallar el látigo; fue la única anciana a quien oí dar voces aquel día. En otro carro iban ocho niños, y un muchacho empujaba una de las ruedas cuando subían una cuesta. Estos vehículos iban cargados hasta el tope de ropa de cama, máquinas de coser, mantas, utensilios de cocina, colchones envueltos en esteras de esparto y sacos de cebada para las caballerías, y llevaban atados a su testera mulos, cabras y ovejas. Aunque no dominaba el pánico, la gente se afanaba en seguir adelante.»

Sense comentaris.