L'escena més femenina
La presència femenina en el cartell supera el 40% segons el Projecte Vaca, l'índex del principi de la paritat a França
Segons l'estudi que ha elaborat el col·lectiu Projecte Vaca per aquest 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, el 43,64% del repartiment és femení partint de les obres que estan nominades als premis Max. Pel que fa als candidats (que es faran públics en una gala el 30 de març vinent), la proporció és semblant: el 43,91% són dones. Les facetes de més prestigi, com ara la de direcció d'escena, però, continuen sent un lloc reservat per als homes (en un 75%).
Més exemples d'un principi de normalitat: L'estimava, d'Anna Gavalda, és una novel·la en què l'autora repassa el seu desengany amorós. El llibre, generalment llegit per a lectores, transforma la ràbia per haver estat enganyada amb la comprensió en posar-se en la pell del pare del company, que ha hagut de suportar una vida buida per no haver estat valent i haver trencat la relació amb la seva dona. L'obra, presentada a la Biblioteca de Catalunya, d'una consistència i una lucidesa destacable, anava a càrrec d'un director, Francesc Hernàndez. Potser un símptoma de normalitat de gènere.
Ricard II, de Shakespeare, amb la direcció de Carme Portaceli, transforma en dona Bolinbroke, el noble que provarà de descobrir les traïcions que envolten Ricard II, un rei que no és conscient de les seves decisions arbitràries. Per Portaceli, la dona és el símbol de la persona que potencia un canvi en el govern. El text de Shakespeare farà, però, que aquest heroi (heroïna en la proposta de Portaceli) caigui en les urpes del poder.
Trueta, d'Àngels Aymar, estrenat ara fa unes setmanes al TNC, és un biopic (una obra que fa una biografia d'un personatge) que reivindica el sacrifici de la dona del metge. La mirada de l'autora ha fet que tinguin força la muller del cirurgià, que ho ha d'abandonar tot per seguir el seu marit, així com la metgessa britànica, que finalment aconseguirà portar la família del metge a Anglaterra, un cop perduda la Guerra Civil Espanyola.
Aquesta temporada també hi ha hagut dues produccions de Mercè Rodoreda: Aloma i Mirall trencat. Sobretot en la peça que Dagoll Dagom ha transformat en musical i que ara fa gira per tot Catalunya, es percep la revolta de la novel·lista: El seu «detesto l'amor» trenca amb les formes correctes d'una dona de la generació de Rodoreda que, finalment, s'alliberarà parcialment a l'exili.
Jugar amb un tigre, de Doris Lessing. La directora Carlota Subirós comenta que les feministes dels anys seixanta van adoptar El quadern daurat, de Lessing (un llibre que s'escriu gairebé a la vegada que el text teatral), com la seva Bíblia. L'autora rebutja qualsevol protagonisme sota una bandera generalista. «Està compromesa amb les dones, sí, i també amb la intel·ligència i l'honestedat», comenta Subirós.
Rosa Maria Sardà amb Mentidera Teatre han reconstruït el cas d'un agent de seguretat que va matar quatre persones (una de les quals la seva dona) a la feina. Les càmeres de seguretat van gravar el petó que va fer una dona a l'assassí: El petó públic. La mirada, en clau femenina, encara es pot anar a veure a la Muntaner.
També el Tantarantana té present la dona enguany amb el cicle Ella a escena. Ara s'hi representa Stereo (una dona entra en un programa màgic per canviar de vida). L'obra és de dones, però per a tot tipus de públic, diu el director. Fa uns mesos, al Tantarantana es va fer Eileen Shakespeare, un monòleg que imaginava què hauria passat amb una germana bessona si hagués volgut dedicar-se a l'escena.
Potser l'últim exemple d'un teatre que reivindica és Jo sóc la meva dona, dirigit per Marta Angelat i interpretat per Joel Joan. L'obra, actualment en gira, parla del cas Charlotte von Mahlsdorf, que viu amb una normalitat el seu transvestisme, tot i que li toca assumir-lo durant anys d'homofòbia nazi i al Berlín comunista de l'Stasi. Tot i la persecució, ella decidirà ser una mestressa de casa a l'Alemanya forta que no la comprèn i que ella admira. Ajuda homosexuals, però s'allunya de ser-ne bandera. Com Lessing. Com la dramatúrgia de Gavalda. L'escena no discrimina per sexes.
Clàssic brillant
TERESA FERRÉ / «la infanticida + germana pau»L'aposta per als clàssics catalans que fa el Romea aquesta temporada té en la primera proposta una arrencada brillant. La infanticida (1898) i Germana Pau (1901), dos monòlegs breus d'aquella «dona ferida pel llamp del geni», segons el poeta Joan Maragall, s'han convertit a les mans de Josep Maria Mestres en un espectacle més que recomanable. Amb poc més d'una hora, l'espectador quedarà rendit davant la ploma de Víctor Català (1869-1966). Mestres revisita La infanticida, que el 1992 tenia la mateixa protagonista, Emma Vilarasau (Nela), i hi afegeix Germana Pau, canvi de registre en la carrera d'Àngels Gonyalons (germana Pau). Un espectacle d'escenografia clàssica en què són les actrius el centre d'atenció. Dues propostes en què es reflecteix l'estil literari de l'autora de Solitud: l'aprofundiment en la psicologia complexa de la protagonista, cas de Nela, i la dualitat entre l'aparença exterior i la personalitat interior de Júlia, convertida en monja i rebatejada Germana Pau. La veu de la dona, de classe baixa, envoltada d'un món patriarcal hostil que li impedeix realitzar-se, en què l'home esdevé un abusador indiferent. Alhora el retrat d'una societat cristiana que, contradictòria amb els seus principis de caritat i atenció als més dèbils, reacciona fent que la víctima pagui els plats trencats.
La primera part narra la història d'una dona abandonada que ha trobat en la religió l'aïllament i el refugi per poder sobreviure. Ara s'haurà d'enfrontar al passat, en què haurà de tenir cura d'un malalt que resulta que és el seu antic amor. Un monòleg privat en què Germana Pau escopirà tota la ràbia amb un desenllaç força sorprenent. Àngels Gonyalons fa una interpretació enèrgica de gestos i convincent de vers, que només requereix una mica menys de velocitat per acabar d'arribar a l'espectador.
La segona part és, per aquesta peça històrica, premiada als Jocs Florals d'Olot el 1898, la que va provocar l'escàndol en saber-se que era escrita per una dona. Caterina Arderiu en va prohibir la representació fins a la seva mort. Un monòleg d'una jove reclosa en un manicomi que parla a la suposada audiència que sent que l'observa. Un ventall de sentiments sense aturador: amor, pànic, tendresa, nostàlgia, il·lusió, terror... expressats cruament, des del total despullament. Emma Vilarasau no fa una interpretació, sinó que aconsegueix aquella estranya transmutació que tan poques vegades un espectador veu en escena. Francament extraordinària i insuperable.
Autora: Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català)
Director: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Emma Vilarasau i Àngels Gonyalons, Oriol Ruiz
Dia i lloc: Divendres, 20 de març (fins al 12 d'abril) al Romea.