L'escena més femenina

Segons l'estudi que ha elaborat el col·lectiu Projecte Vaca per aquest 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, el 43,64% del repartiment és femení partint de les obres que estan nominades als premis Max. Pel que fa als candidats (que es faran públics en una gala el 30 de març vinent), la proporció és semblant: el 43,91% són dones. Les facetes de més prestigi, com ara la de direcció d'escena, però, continuen sent un lloc reservat per als homes (en un 75%).

Més exemples d'un principi de normalitat: L'estimava, d'Anna Gavalda, és una novel·la en què l'autora repassa el seu desengany amorós. El llibre, generalment llegit per a lectores, transforma la ràbia per haver estat enganyada amb la comprensió en posar-se en la pell del pare del company, que ha hagut de suportar una vida buida per no haver estat valent i haver trencat la relació amb la seva dona. L'obra, presentada a la Biblioteca de Catalunya, d'una consistència i una lucidesa destacable, anava a càrrec d'un director, Francesc Hernàndez. Potser un símptoma de normalitat de gènere.

Ricard II, de Shakespeare, amb la direcció de Carme Portaceli, transforma en dona Bolinbroke, el noble que provarà de descobrir les traïcions que envolten Ricard II, un rei que no és conscient de les seves decisions arbitràries. Per Portaceli, la dona és el símbol de la persona que potencia un canvi en el govern. El text de Shakespeare farà, però, que aquest heroi (heroïna en la proposta de Portaceli) caigui en les urpes del poder.

Trueta, d'Àngels Aymar, estrenat ara fa unes setmanes al TNC, és un biopic (una obra que fa una biografia d'un personatge) que reivindica el sacrifici de la dona del metge. La mirada de l'autora ha fet que tinguin força la muller del cirurgià, que ho ha d'abandonar tot per seguir el seu marit, així com la metgessa britànica, que finalment aconseguirà portar la família del metge a Anglaterra, un cop perduda la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta temporada també hi ha hagut dues produccions de Mercè Rodoreda: Aloma i Mirall trencat. Sobretot en la peça que Dagoll Dagom ha transformat en musical i que ara fa gira per tot Catalunya, es percep la revolta de la novel·lista: El seu «detesto l'amor» trenca amb les formes correctes d'una dona de la generació de Rodoreda que, finalment, s'alliberarà parcialment a l'exili.

Jugar amb un tigre, de Doris Lessing. La directora Carlota Subirós comenta que les feministes dels anys seixanta van adoptar El quadern daurat, de Lessing (un llibre que s'escriu gairebé a la vegada que el text teatral), com la seva Bíblia. L'autora rebutja qualsevol protagonisme sota una bandera generalista. «Està compromesa amb les dones, sí, i també amb la intel·ligència i l'honestedat», comenta Subirós.

Rosa Maria Sardà amb Mentidera Teatre han reconstruït el cas d'un agent de seguretat que va matar quatre persones (una de les quals la seva dona) a la feina. Les càmeres de seguretat van gravar el petó que va fer una dona a l'assassí: El petó públic. La mirada, en clau femenina, encara es pot anar a veure a la Muntaner.

També el Tantarantana té present la dona enguany amb el cicle Ella a escena. Ara s'hi representa Stereo (una dona entra en un programa màgic per canviar de vida). L'obra és de dones, però per a tot tipus de públic, diu el director. Fa uns mesos, al Tantarantana es va fer Eileen Shakespeare, un monòleg que imaginava què hauria passat amb una germana bessona si hagués volgut dedicar-se a l'escena.

Potser l'últim exemple d'un teatre que reivindica és Jo sóc la meva dona, dirigit per Marta Angelat i interpretat per Joel Joan. L'obra, actualment en gira, parla del cas Charlotte von Mahlsdorf, que viu amb una normalitat el seu transvestisme, tot i que li toca assumir-lo durant anys d'homofòbia nazi i al Berlín comunista de l'Stasi. Tot i la persecució, ella decidirà ser una mestressa de casa a l'Alemanya forta que no la comprèn i que ella admira. Ajuda homosexuals, però s'allunya de ser-ne bandera. Com Lessing. Com la dramatúrgia de Gavalda. L'escena no discrimina per sexes.