La mare dels ous

Per què un actor es passa a novel·lista? És evident, una dotzena de produccions amb Els Joglars avalen que Ramon Fontserè va trobar la seva vocació a escena (després de fracassar com a estudiant de dret, capatàs d'una granja de porcs i principiant d'electricista). Ahir, l'actor reconeixia que la manera d'escriure i descriure uns personatges histriònics de la Catalunya profunda coincidia amb la forma d'observar personatges per a futures posades en escena. Fontserè, s'ha destapat amb una novel·la que relliga una manera de parlar als pobles i la raó de viure-hi: que tot sigui com sempre. El risc d'aquests honorats vilatans és deixar-se encegar amb els lluentons de la modernitat i que «deixin d'anar a l'hora». Visca la terra (Columna), una declaració d'un pagès que s'encabrita pel vol d'un avió, sembla respondre al comiat del seu director, Albert Boadella (va fer públic que no actuaria més a Catalunya en l'assaig Adiós Catalunya). Fontserè, amb ulls de guineu, se'n desentenia, ahir en la presentació del llibre. I de política? «M'interessa tant com la lliga Asobal», conclou, expert.

Dos actors de Teatre de Guerrilla es van alçar ahir a la FNAC de plaça Catalunya en protesta per una novel·la que, lluny de semblar un cant als convilatans, és un compendi de personatges i accions que resumien en dues paraules: «drogues i putes». 18 euros malaguanyats, comentaven, si no fos perquè, primet, «ajudarà a falcar una taula que balla».

Fontserè, que no és soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana tot i haver sabut captar una parla etnològica ben barrejada amb els barbarismes més pintorescos, imagina la vida d'un transportista d'ous que alterna la càrrega amb altres materials de circumstàncies: des de la carn libidinosa de les prostitutes del Complité fins al fèretre d'un veí falangista que tothom prendrà per comunista per un error grotesc. Com a autor havia publicat Tres peus al gat. Diari d'un actor (2001) amb el qual repassava el procés per crear el personatge de Dalí, en la producció d'Els Joglars.

Fontserè descriu uns antiherois amb una lògica cartesiana, senzilla i lúcida, que recorda aquella Mequinensa dels contes de Jesús Moncada. La part més depravada (la que empipa els actors incorruptibles del Teatre de Guerrilla), beu de fonts com Lo mejor que le puede pasar a un cruasán de Pablo Tuset. En comptes d'un ambient urbà i un misteri encerclat a Pedralbes, trobem en Bitxo, un vilatà de pega, desordenat i que no sap dir mai que no, tot i que manté una moral recta, sense drogues ni putes. La novel·la manté l'amor pels sobrenoms.

Fontserè amenaça amb una segona novel·la. L'actor es deixa encaterinar per indigents que increpen els visitants a la Sala Parés («en vaig seguir un fins que el vaig perdre pel Raval»). També hi ha una parla que amenaça de perdre's als barris de la gran metròpoli. Fontserè actua i escriu sense premeditar gaire. Què li passa pel cap és la mare dels ous.