«Podem ser la Toscana catalana»

–«L'aigua i la construcció del canal Segarra-Garrigues va obrir un debat interessant que a Lleida ens va portar al Manifest de Vallbona i, d'aquí, a pensar una nova estratègia sobre el futur del territori i a construir un nou relat sobre Lleida que ens ajudi a posar-la, per fi, en el mapa sentimental dels catalans. Aquest debat segueix, passi el que passi al Segarra-Garrigues, i va a més. L'aigua porta prosperitat, però no només l'aigua. No ens podem basar més en el productivisme agrícola estalinista. Nosaltres volem el Segarra-Garrigues per a un canvi estratègic que vagi molt més enllà del reg agrícola.»

–«Proposem un escenari de prosperitat per a Lleida en què entrin en joc els diferents sectors econòmics, la universitat, l'agroalimentari, la preservació del paisatge, i sobretot un canvi cultural en la manera que tenen els lleidatans de veure's ells mateixos i de com encaixen en el país. Som alguna cosa més que boira i caragols. No volem la queixa permanent. Parlen ara del català emprenyat? Nosaltres fa massa temps que som catalans emprenyats! Hem d'aconseguir soldar-nos econòmicament, socialment i sobretot culturalment a la Barcelona metropolitana, a Girona, a Tarragona, al conjunt del país.»

–«Tots els territoris tenen la seva èpica, el seu discurs. Verdaguer i els romàntics van posar el Canigó, el Pirineu i el Montseny en el mapa sentimental del país. Els modernistes, Sitges i el Garraf. Pere Quart, el Vallès. Dalí i Pla, l'Empordà i la Costa Brava. El Maresme té el relat dels indianos, El vi, el Penedès i el Priorat. Ripoll, el bressol de Catalunya. Barcelona ha construït diversos discursos sobre ella mateixa, tot i que l'últim, el del Fòrum, no li va sortir bé. Només nosaltres restem sense discurs. Ens cal una poesia èpica. Les terres de l'Ebre estaven en la mateixa situació de nosaltres, fins que el no al transvasament els va fer elaborar un discurs potent i Barcelona es va adonar de sobte que existia aquell territori. Ara ens toca a nosaltres.»

–«Jo crec que nosaltres podem ser la Toscana de Catalunya, una nova Provença, un territori que s'ha mantingut verge i que al segle XXI ofereix noves oportunitats al país en un marc únic, d'autenticitat rural, vida tranquil·la, gastronomia de qualitat, l'aigua... Per això hem de fer els nostres deures, abandonar l'hiperproductivisme, deixar la queixa permanent, aprofitar l'agricultura tradicional, més diversa i ordenada, i utilitzar amb intel·ligència el Segarra-Garrigues i els altres recursos que tenim a l'abast. Quan les elits intel·lectuals de París van descobrir la Provença a la segona meitat del segle XX, o els italians la Toscana, eren territoris desconeguts, pobres, despoblats. I de sobte aquelles elits van fer un discurs sobre ells que els van fer atractius i els han convertit, avui, en referència a Europa en matèria turística, cultural, de paisatge, d'estil de vida. Nosaltres aquí vivim molt bé. Només cal que la resta del país ho sàpiga i que Barcelona deixi d'estar tan desorientada.»

–«No: desorientat vol dir, exactament, perdre l'orient. El món occidental sempre vol mirar a l'orient, a la Mediterrània, i descuida el ponent, el pati del darrere. Barcelona encara viu dels Jocs però necessita un nou impuls i no el troba perquè el busca on no ha de buscar, a fora, al seu orient. El té darrere seu, al país interior, al far west encara per colonitzar. Barcelona dóna la impressió que vol ser una mena de Nova York, que és una ciutat estat de vint-i-tants milions d'habitants, de creixement il·limitat d'esquenes a la resta del territori. Això és el que fa Madrid, i per això Barcelona es posa nerviosa i està desorientada. Quan el model que li garantiria més èxits seria el de San Francisco: una conurbació de dimensions més modestes i mediterrànies, però amb un sòlid lligam amb el territori, amb la vall de Sant Antonio, amb Seatle, amb el desert de Califòrnia. Catalunya ha de fer el seu go west particular i construir un nou equilibri que ens faci més potents a tots.»