tribuna
Trias Fargas i el sobiranisme
Trias Fargas era nacionalista i liberal, i si fos viu no se sentiria com un pop en un garatge en una Convergència sobiranista perquè n'és un referent: ell ho deia ben clar, que n'era, de nacionalista, i que Catalunya és una nació
Jordi Juan, en un article a La Vanguardia, feia referència a un de Ramon Trias Fargas, del 20 d'abril de 1978, titulat Nuestro nacionalismo no es separatista ni independentista, paraules amb què comença el seu. Comenta que Trias considerava que els dos aspectes bàsics que definien la ideologia de CDC eren «nacionalisme i socialdemocràcia» i que ha plogut molt des de llavors i fent esment d'una recent biografia de Trias Fargas afirma que és possible treure la conclusió que avui estaria com un pop en un garatge a l'actual Convergència. És cert que ha plogut molt, tant, que el 20 d'abril de 1978 ens trobàvem en plena transició. Era la recta final, però ni tan sols hi havia Constitució. Precisament en els moments presents s'està qüestionant el grau d'encert que els polítics catalans tingueren en aquell procés. Es va preconitzar una exigència de consens i es va assolir en temes de drets i llibertats. Però en aquells moments era evident que no es podia mantenir una estructura d'estat centralitzada, i que calia establir una estructura que harmonitzés unitat i diversitat, punt en el qual no va ser possible assolir el consens, però l'exigència es mantenia i allà on no s'aconseguia se suplia amb ambigüitats i ara se'n paguen les conseqüències.
Jo vaig tenir el privilegi de col·laborar molt estretament amb Ramon Trias Fargas, ell era el portaveu i jo el portaveu adjunt del grup parlamentari de Convergència i Unió al Senat. El tema del nacionalisme català era freqüentment tocat en les nostres converses. Ara, després d'haver plogut tant, quan les anàlisis del procés de la transició en són crítiques, quan es constata la inutilitat dels sacrificis que es van fer, quan ens adonem que el nacionalisme espanyol no ens els reconeix ni agraeix, si realment, i penso que sí, hi ha una deriva sobiranista a Convergència, Trias Fargas no s'hi trobaria com un pop en un garatge. En seria un dels referents. No dic que sigui el cas, però sembla que només ha cridat l'atenció de Jordi Juan el títol de l'article i prescindeix del contingut, en el qual Trias Fargas deia que el nacionalisme català serà únicament font de conflicte si se l'obliga a defensar-se d'un nacionalisme imperialista i agressor i que el nostre nacionalisme és el sentiment d'un dret i que estén la mà dels catalans a tots aquells que vulguin estrènyer la d'un amic sense requerir la submissió d'un vassall i en conclou que és per això que el nostre nacionalisme no és separatista ni independentista. Ningú no pot dir seriosament, sobretot després de les darreres pluges, que el nacionalisme espanyolista hagi volgut estrènyer la mà estesa per Catalunya. D'aquestes pluges cal destacar la més recent, la relativa al finançament. La constant vinculació entre sobirania política i sobirania fiscal, entre poder polític i poder econòmic, és una altra de les característiques del nacionalisme de Trias Fargas i li agradava explicar que Catalunya podria subsistir econòmicament com un estat independent.
Trias Fargas era un nacionalista i era també un liberal de gran prestigi internacional, era vicepresident de la Internacional Liberal. La referència feta en l'article a la socialdemocràcia com un dels dos aspectes bàsics que defineixen la ideologia de CDC no significa cap contradicció, ja que en el mateix article deia que socialdemocràcia no significa altra cosa que progrés compassat amb la justícia social en la llibertat democràtica, cosa que el liberalisme modern ha acceptat des de fa anys. En el seu pensament nacionalisme i liberalisme són inseparables. Ho expressava així: «La llibertat individual dels homes perquè sigui completa requereix la llibertat de les comunitats a què volen pertànyer. La llibertat individual a base de claudicar de les meves essències de català no és possible.» En un altre article publicat el 13 de març de 1987, El liberalismo y el nacionalismo, des dels seus plantejaments liberals deia: «Cadascú de nosaltres ha d'actuar d'acord amb les seves conviccions i és el govern ideal el que resulta de l'expressió lliure de tots els ciutadans, aquests decideixen en cada moment sobre la classe d'estat i de govern que prefereixen. Inspirats en el principi d'universalitat del gènere humà, que és una de les més sòlides afirmacions del credo liberal, la llibertat dels pobles era la causa de tots els lliberals del món i de la humanitat entera i que el liberalisme està clarament compromès en la defensa de l'autodeterminació dels pobles» i acabava l'article dient que el nacionalisme ha trobat sempre els seus més ferms defensors entre els liberals.
No, Ramon Trias Fargas no se sentiria com un pop en un garatge en una Convergència sobiranista. Se'n treu aquesta conclusió, de la lectura dels seus textos, com ara la conferència que amb el títol Nació i nacionalisme va pronunciar a Balaguer el 22 de desembre de 1984, en què va començar destacant que la idea de nacionalisme va nàixer simultàniament amb la idea de llibertat i que quan se'n separa el nacionalisme pot arribar a posicions agressives i d'opressió, posant per exemple el nacionalsocialisme, el fenomen del nacionalisme soviètic i «per què no dir-ho?, del nacionalisme castellà» i la va finalitzar dient que han passat els segles i els catalans, tocant de peus a terra, hem anat forjant la nació catalana. Ser català és la voluntat de ser lliure. Catalunya és la pàtria de la llibertat o no serà. Trias Fargas va ser i és un referent per als sobiranistes catalans. Els sobiranistes catalans compartim les seves afirmacions: jo sóc nacionalista. Jo crec que Catalunya és una nació.
