I els avantpassats van morir de...

L'any 1994 van aparèixer unes esquerdes sospitoses a l'església de la petita població de Vác, a pocs quilòmetres de Budapest. Rere les esquerdes, va emergir una cripta amb més de 250 cossos enterrats al segle XVIII, en l'època d'una devastadora pesta blanca, és a dir, una epidèmia de tuberculosi, transmesa per rates. Els especialistes van concloure que el 65% dels cossos havien mort de tuberculosi. Però els va cridar especialment l'atenció l'esquelet malformat d'un noi de tretze anys. Explorant els ossos, els experts van adonar-se que el jove no podia obrir i tancar la boca perquè la mandíbula li tocava el pit. És a dir, no es podia alimentar per si mateix. Només va poder viure, encara que fos malviure, mentre els seus pares van tenir cura d'ell. La mare va morir de tuberculosi al febrer; el pare, al maig, també de tuberculosi. Ell va morir al juny. De gana.

Aquest esquelet és la peça estel·lar de l'exposició que presenta el Museu Egipci fins al 30 de juny. És una peça important perquè confirma una de les tesis dels comissaris, els paleopatòlegs Albert Isidro i Assumpció Malgosa, tots dos investigadors en actiu: «Les persones malaltes són més resistents si el seu entorn social es preocupa d'elles.» És, si es vol, una tesi òbvia, però el cas del noi hongarès és igualment commovedor.

Cada una de les 150 restes òssies (que han prestat 32 institucions nacionals i internacionals) té la seva pròpia història, la història de cada persona que va patir una malaltia que, en alguns casos sí i en d'altres no, els va provocar la mort. «Fa un cert temps, quan en una excavació apareixien ossos, es tendia a dir, amb desencís: ‘vaja, però si són tots iguals!' Doncs no, no tots són iguals i a més, sovint, és l'únic element que ens pot aportar informació del jaciment», explica Assumpció Malgosa, que adverteix el visitant de l'exposició: «no és una exposició sobre la mort sinó sobre la vida», perquè remet directament al nostre present. «Les malalties dels nostres avantpassats són actuals, no han canviat tant com ens pensem; malalties de fòssils antiquíssims segueixen existint avui», sentencia Albert Isidro.

Que no tots els ossos són iguals salta a la vista fent un passeig per l'exposició. Només cal veure els efectes destructors de la sífilis en el crani d'una noia del segle XIX. És, literalment, un crani rosegat. Al seu costat, hi ha un altre crani, aquest del segle XVI, d'un nadó que es va infectar de sífilis en l'embaràs. Colpidor.

Uns efectes devastadors en l'esquelet semblants als que provoca la lepra. En l'exposició es poden veure els ossos (els del peu no, perquè se'ls va engolir la lepra) d'una persona que va viure entre els segles II i IV, en el període romà. Els tumors, benignes o malignes, no queden enrere. És impactant el crani d'una persona del XIX, amb un tumor dintre de l'òrbita de l'ull. Fins i tot unes simples varius (potser no tan simples...) provoquen alteracions en els ossos que els experts poden detectar. En la mostra hi ha moltes altres peces especials, com ara l'esquelet d'un malalt de raquitisme del segon mil·lenni aC, un dels més antics que es tenen documentats.

Com diu Malgosa, una malaltia pot arribar a donar informació valuosa de la persona que l'ha patit. I, en aquest sentit, en l'antiguitat, només les persones de les classes benestants –per tant, les persones que vivien més anys– podien arribar a desenvolupar malalties degeneratives com l'artrosi o les malalties reumàtiques. En l'exposició n'hi ha diversos casos representats.

Les lesions per violència són un capítol a part. I cops de destral al marge, són esgarrifoses les trepanacions (forats al crani amb finalitats curatives o rituals). En la mostra, s'exhibeix un crani de Gavà, de més de 4.000 anys, amb dues trepanacions que no li van pas causar la mort. El mateix nivell d'esgarrifances que provoquen les deformacions rituals precolombines en els cranis de nens petits. El cànon de bellesa d'aquella cultura.

Però el cert és que no es pot saber de què van morir tots els nostres avantpassats. «El 80% de les malalties no afecten l'esquelet», subratlla Albert Isidro. Ell mateix va comprovar-ho quan, ara fa tres anys, va efectuar una endoscòpia a la mòmia egípcia de la Dama de Kemet, de la col·lecció de Jordi Clos, el president del Museu Egipci. «No sabem de què va morir. Si, per exemple, va ser d'una pulmonia, no ho reflecteix l'esquelet», conclou.