Enric Palomar porta a l'òpera la Salomé de Valle-Inclán, que aprofundeix en la pulsió de mort

El text de Valle-Inclán, La cabeza del Bautista, es va publicar el 1924 i es va estrenar al Teatre Goya de Barcelona el 1925. El títol ret homenatge a la Salomé d'Oscar Wilde (1891). L'escriptor espanyol va sitar l'argument en un cafè espanyol i va convertir Salomé en La Pepona, una xicota que intenta convèncer l'indiano Gachupín, Don Igi, que mati l'home que li està fent xantatge, El Jándalo. Palomar va acceptar la proposta del Liceu de musicar aquest text perquè s'insereix dins un corpus de tradició hispànica que coneix bé. Joan Matabosch, director artístic del Liceu, defensa que és un text molt pertinent: «Deixa un espai perquè la música jugui un paper.»

«En la versió de Valle-Inclán la pulsió de mort és molt més forta que la mort material del personatge i això, com a músic, és d'una gran ajuda», apunta Palomar. Per donar forma musical al drama, el compositor ha ideat una òpera d'un sol acte i set escenes, una música compromesa amb la contemporaneïtat però que es mou dins els paràmetres de la comunicabilitat: «Tinc molt clar que sempre escric per a algú que vol que li expliquis una història.» Segons el músic, s'ha arribat a un punt de desafecció entre la música contemporània i el públic tan gran que es corre el perill d'arribar al «divorci».

Reconeix que fa unes quantes picades d'ullet a la música de Strauss i respecta les tessitures dels personatges: una soprano per l'alter ego de Salomé, un tenor pel d'Herodes i un baríton pel Bautista. També revela que manté una dansa dels set vels «particular» i que juga amb jotes i havaneres: «M'agrada moure'm en paràmetres hispànics.»

Dirigirà la partitura el també català Josep Caballé-Domènech. «És una música fonamentada en un gran text i destaca pel seu ritme, és impossible que cap espectador s'adormi», bromejava durant la presentació dijous passat. «La instrumentació és molt clara i ajuda a la dramatúrgia del text.»

El tenor José Manuel Zapata, que encarnarà Don Igi, va confessar que la partitura era força difícil: «El treball d'harmonia i d'instrumentació és molt complex.» També va apuntar unes quantes dades sobre la posada en escena, signada per Carlos Wagner. «És un espai surrealista, una barreja de dos escenaris molt atractiva». Matabosch hi afegeix que es tracta d'un espai simbòlic, una extensió de taules de billar que són l'encarnació del pecat, «és un espai obsessiu que fa alguna referència explícita a l'estètica de Buñuel».

Aquesta és la tercera col·laboració entre el compositor català i el Liceu que el va triar, en paraules de Matabosch, perquè és, a més de bon compositor, «un compositor de teatre». Palomar, que també és director artístic del Taller de Músics, ha escrit obres de cambra per a diferents formacions, com ara les òperes Ruleta (1998) i Juana, entrenada a l'Òpera de Halle el 2005, que van tenir el suport del Liceu. «Després de fer mestratge en petit format ara calia afrontar un projecte de gran envergadura», conclou Matabosch.