L'Onze i el Tretze

Ja ho tenim. Catalunya, capital Arenys de Munt. 13 de setembre, la nova Diada Nacional de Catalunya. I és que el millor que li podia passar al referèndum d’Arenys és que el prohibissin. Aquest és l’únic valor de la consulta: veure que no es pot fer. Adonar-te com una urna i quatre paperetes en un petit municipi poden fer tremolar les estructures d’un Estat totpoderós però al mateix temps tan feble i tan matusser que cau de quatre grapes en els paranys virtuals que li para Catalunya. Com que serà el primer Onze de Setembre que estarem tots pendents del Tretze, l’ofrena floral d’aquest any –amb permís de Rafael Casanova– la faria davant del govern central, de l’Advocacia de l’Estat i del jutjat de Barcelona pels serveis prestats a la causa independentista prohibint la consulta. Ara sí que, gràcies a aquesta decisió, aconseguiran que això tingui un efecte multiplicador. No hi haurà poble que no cridi a consultes els seus habitants. Si jo fos el director d’aquest diari, engegaria una altra campanya com la del CAT a les matrícules o la del burro català. Regalaria, amb l’edició del 13 de setembre, unes petites urnes perquè cada lector pugui fer el seu propi referèndum d’independència. A l’escala de veïns, a la guarderia del nen, a la peixateria, al bar on fem el cafè o al Riviera, si mai el tornen a obrir. Després cadascú que pengi els resultats a la web AVUI.cat, els sumem tots i ja serem independents. O faltarà molt poc.

El català distret
Se m’acaba d’acudir un altre debat que podríem engegar i que també ens tindria distrets uns quants dies. La pregunta és: els referèndums que ara es vulguin fer en altres zones del país han de ser preventius –és a dir, celebrar-los abans de la consulta d’Arenys– o és preferible que siguin reactius, o sigui quan ja es coneguin els resultats d’aquest poble del Maresme? Sembla una pregunta tonta. I, de fet, ho és. Però em temo que, si furguem una mica, el tripartit no tindrà una posició unitària sobre el tema i que Artur Mas i Duran Lleida tampoc no ho veuran de la mateixa manera. Ja tenim debat, doncs. Alegrem-nos-en.

Per fascicles
Comença el mes de setembre i arriba als quioscos el col·leccionable de l’Estatut. Amb el número 1, el text íntegre que va aprovar el Parlament de Catalunya i de regal el ribot que hi van passar després a Madrid. Amb el número 2, el text complet de l’Estatut que va aprovar en referèndum el poble de Catalunya i de regal unes tisores gegants signades per tots els membres del Tribunal Constitucional. I amb el número 3… És veritat que ja no hi haurà número 3. La gent se’n cansa abans, d’aquestes coses.

Hola i adéu
L’hola i l’adéu són dos moments delicats. Saber arribar als llocs i saber marxar-ne. La paranoia al voltant de la grip A ha afegit un element de confusió a l’hora de saludar coneguts i desconeguts. Li faig un cop de cap a distància, li dono la mà, l’abraço o li faig dos petons? Últimament, entre els homes, també s’ha imposat el costum de petonejar-nos quan ens trobem, fins al punt que si tu encaixes la mà i prou sembles més estirat que la reina d’Anglaterra. Veurem, en les pròximes setmanes, si el que va de baixa és la grip A o aquests petons protocol·laris que també s’han propagat amb la rapidesa d’un virus. I si trobar la manera de dir hola és difícil, encertar en la forma de dir adéu encara ho és més. L’últim cas, el de Ricky Rubio i el Joventut. És com una separació matrimonial. Ningú no pensa en els anys que han passat junts ni en el que un li ha donat a l’altre. Tot està focalitzat en el trencament. Després d’aquest adéu traumàtic de Ricky Rubio, veurem d’aquí uns mesos com la gent de la Penya li diu hola el dia que visiti l’Olímpic de Badalona. Esperem que amb una mica més d’educació de la que va tenir la gent del Barça amb Figo. Vaja, que no cal desenterrar caps de porc del museu dels horrors.

El xiringuito
He passat uns quants dies d’estiu fent vida en un xiringuito de la Costa Brava. Un dels cambrers és un noi marroquí de 23 anys, que va arribar a les costes andaluses quan en tenia 17 i que després de setmanes dormint als carrers d’Almeria, de Múrcia i de Barcelona ara està perfectament instal·lat a Catalunya. Em va dir que tenia una idea de programa de televisió per a mi. Ell havia de ser-ne el protagonista. Estava disposat a anar-se’n a peu fins a Holanda com a mostra del seu amor per una noia de Rotterdam amb qui havia tingut una apassionada història d’estiu setmanes abans. Ella havia marxat i ell volia anar a trobar-la. Hi havia un risc, li vaig dir: passar-te un mes sencer caminant 2.000 quilòmetres i arribar allà i trobar-te-la amb un altre. Anaven passant els dies, el noi vivia pendent del mòbil i cada vegada que em veia em feia que no amb el cap, que ella no li agafava el telèfon. De sobte, una nit li va canviar la cara: va rebre cinc missatges de cop. Però no era ella. Era Movistar, que li anunciava que s’havia acabat el saldo del telèfon. I crec que en aquell mateix moment es va adonar que se li havia acabat el saldo, la història d’amor, el programa de tele i també l’estiu. El que dèiem, que és molt difícil saber dir adéu.