Posar veu al silenci
En memòria de Lluís Sidera i Pujolràs, fundador del Museu Etnològic d'Amer, que va morir abans-d'ahir als 74 anys
No sé si Lluís Sidera hi estaria d'acord, però una de les principals virtuts de la col·lecció que pacientment va construir durant la seva vida és la constatació que els autèntics protagonistes de la història dels pobles són les persones anònimes que vivien rere les eines que feien servir per treballar la terra, la fusta, el ferro o qualsevol altre material susceptible de ser modelat. Persones que convertien els estris en alguna cosa més que en simples objectes inanimats. Persones silencioses que van fer dels seus instruments de feina un llibre obert en constant procés de reescriptura. Persones que la història no recordarà amb nom i cognoms, però que van saber transmetre a les generacions posteriors un matís enriquidor a un futur incert.
Visitar la col·lecció de Lluís Sidera i fer l'esforç de veure en el silenci de cada peça un món en construcció permanent, i no pas la nostàlgia d'un temps ja desaparegut per sempre, és una manera de trobar sentit a la història de tot un poble, més enllà dels eslògans oficials o dels reconeixements pòstums a què som malauradament tan addictes.
Lluís Sidera havia fet de pagès i sabia que els estris del camp no eren objectes amables, sinó eines necessàries per a la subsistència que, passats els anys, s'impregnaven del deix humanitzador de la persona que les manipulava. Convertides en peces de museu, ara reclamen des del silenci el paper que els hauria de correspondre en la construcció de la història. I Lluís Sidera va saber posar veu al seu silenci.
