Apunts

Recordant Mn. Modest Prats

Al principi, quan el vaig conèixer, em costava tenir una conversa amb en Modest Prats. Ni sóc filòloga, ni he estat alumna seva, ni sóc home.

No trobava temes que el poguessin interessar. Un dia, per casualitat, vaig parlar de Via Monte Oliveto, a Florència. Vaig descriure el pis on vaig viure uns mesos, els companys i els veïns de casa i del carrer, les passejades cap a les oliveres i a les cases de Bellosguardo fins a Arcetri.

Li va agradar sobretot quan els imitava la parla, la de Pratolini. Un barri molt interessant de fuori le mura, a San Frediano. Em feia repetir com anomenaven els estris de cuina, les expressions d'alegria, les converses de carrer, i sempre hi trobava grans similituds amb la llengua catalana.

I aquí sí, aquí s'hi va enganxar. Els meus records florentins i els seus no tenien ben res a veure. Parlàvem de dos llocs ben diferents. Es va interessar durant anys per la meva Florència. Aquest va ser un capítol recorrent, un comodí per parlar quan ens trobàvem, per fer battute. A mi m'agradava que m'expliqués la seva. La seva Itàlia i la seva Roma.

A Itàlia, a Mn. Modest li deien “padre Modè”. A ell li agradava, li ho deien com en llatí però amb la è ben llarga, a la napolitana.

Vam quedar que faríem un viatge a Florència amb les meves amigues. Ens ho devia després de desenes de viatges a Roma amb la part masculina. Així, amb qualsevol excusa, preparàvem un viatge d'un parell o tres de dies que mai vam fer. Ens bastava parlar del cinema Universale d'Essai, la filmoteca que deixaven fumar als clients, de l'església del Carmine, dels mossens, les parròquies i les pastes fatte in casa que es menjaven a les rectories i a les casalinghe. Retornàvem una i altra vegada a degustar la seva manera d'explicar-se. Explicava els viatges a Itàlia amb els amics i els recordava tots!

Al principi que vivia a la Residència Bisbe Sivilla, quan encara sortia al carrer i al Mercadal a fer la missa de 9, un dia el vaig portar d'excursió per Salt. Vam fer, lentament i sense baixar del cotxe, els carrers Torras i Bages, Guimerà i Sambola. Un parell de voltes. Vam baixar a comprar lioneses a la pastisseria Armengol. El pit se li va eixamplar en veure tot aquell bé de Déu de productes de diumenge, de casa nostra, ben presentats, amb aquella olor de bona pastisseria... Una pastisseria de Salt enmig dels cinc continents!

I parlava de les diferències amb Medinyà, els records dels seus amics del poble, els amics del grup de matrimonis, els de tota la vida, els seus deixebles, la darrera etapa al Mercadal... i la mare.

Parlàvem de la Neus Adroher, la Maria Pilar Fernández de Henestrosa, la Montse Terradas, la Vilanova, la Dolors Oller, la Pepa Balsach... la germana de Mn. Pere Font –que tenia totes les virtuts del món, com la seva mare–; de les treballadores del Bisbe Sivilla. Parlàvem dels llibres que editaven al Monastero di Bose i de la maternitat espiritual.

I va fer-me aquesta pregunta: “Dolors, la mística ha estat i és forta al nord d'Europa, al centre d'Espanya. A la Mediterrània, com ha de ser, com pot expressar-se una vida mística? Segons tu, és clar...”

(*) És degana de la Facultat de Turisme i amiga.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.