Política

Joan Solana

Professor, dramaturg, exalcalde de Banyoles per la Plataforma Progressista i exdirector dels serveis de Cultura a Girona

“El PSC s'ha de refundar, però des de fora”

Considera que les estructures que ha generat la democràcia ja no donen resposta a les necessitats dels ciutadans i que caldrien uns partits que no es tinguessin a ells mateixos com a finalitat

Si l'escola –com crec jo– ha de ser el lloc on es cultiva el coneixement de mirada crítica, no ho està fent bé
L'artista d'avui no juga o no pot jugar el paper de generador de coneixements, degut a la part industrial de la cultura

En aquest panorama de crisi i de confusió, vostè és dels que hi veu un vas mig ple o mig buit?

Mig ple, segur. Per dues raons: primer perquè els anys em fan dir que s'han viscut èpoques pitjors. Quan ets d'un família en què el teu pare fa per primer cop vacances als 64 anys i sents a dir “no arribem a final de mes, fill meu” i a base de sacrifici i esforç, com molta gent, ens en sortim... I aquesta situació d'ara no és pas pitjor! L'altra raó és que una professió com la meva m'impedeix de ser pessimista. Si veus al davant els nois i les noies que tens a l'aula, amb la seva capacitat i la seva il·lusió, no pots ser pessimista. En qualsevol cas, l'últim que abandoni el vaixell ha de ser el professor, oi? No pots dir als teus alumnes que no hi ha futur. I no és mentir-los. És cert que la crisi és profunda, però evidentment s'hi ha de trobar una solució. Des del meu punt de vista la gran esperança és entendre que només hi haurà solucions que resolguin els problemes que ens planteja la realitat si coneixem la realitat. Un cop sabem la solució, algú s'haurà de sacrificar. Haurem de sortir la generació més afortunada –la nostra– i si hem de cobrar menys, haurem de cobrar menys, i si la nostra pensió ha de ser més baixa, doncs haurà de ser més baixa. Ep, si no és per pagar a un banc! Només apostant per això i sent valents a l'hora de buscar sortides el vas mig ple pot créixer.

Què hem fet malament?

Al meu entendre –i parlo des de la perspectiva d'un socialdemòcrata– s'ha produït la confluència de dos liberalismes. D'una banda, ens hem apuntat de manera irreflexiva al liberalisme econòmic, corresponent al pensament de la dreta civilitzada; i d'altra, hem aplicat el que per a mi és el gran error de l'esquerra: el liberalisme moral. És a dir, allò de “l'important és que cadascú realitzi el seu propi projecte”, quan l'important per a la socialdemocràcia havia estat sempre el projecte col·lectiu, el projecte pactat, amb el qual es tendia a l'equitat. Per entendre'ns, l'esquerra ha donat la coartada a la dreta perquè es produeixi el “campi qui pugui”.La suma dels dos liberalismes ha estat terrible. Allò comú s'ha desmembrat, no existeix. I, és clar, en una situació així, les forces econòmiques no tenen fre, fan el que volen.

En aquest context, quin paper li toca jugar al PSC?

Dissortadament, el PSC està desorientat, extraviat. Més el PSC que el PSOE, fins i tot. Al meu entendre, el PSOE s'ha deixat abduir pel pensament del PP i ara uns i altres són dues cares d'una mateixa moneda. El PSC és una altra cosa.El d'ara no té res a veure amb aquell PSC del 1985, que és quan jo hi vaig entrar. S'ha convertit en allò que la dreta critica de la socialdemocràcia. És a dir, que la socialdemocràcia ha fet polítiques socials per fer clientelisme i ha substituït l'ideari per la fidelitat. El PSC no ha fet una anàlisi de la realitat, no ha estudiat quines han de ser les prioritats polítiques i no ha subordinat les estratègies a això, sinó que ha buidat el propi discurs i ha fet coses que al final han resultat clientelistes. La prova és que quan l'electorat s'ha emmirallat en el PSC, no s'hi ha reconegut. Des de principis de la dècada del 2000 està extraviat. Al meu entendre, els partits han d'estudiar constantment la realitat per així poder donar-hi resposta. El PSC no ho ha fet i s'ha consolidat una estructura de partit en què s'ha eliminat el pensament crític i s'ha afavorit una relació d'adhesions més que de diàleg.

Es va tenir l'oportunitat de rectificar en l'últim congrés.

Abans i tot. Ja es va poder fer a les eleccions catalanes. Es va deixar per a les municipals, però tampoc. No es va aprendre de les derrotes, tot i que al meu entendre hi va haver candidats que no es mereixien les derrotes que van sofrir. Em refereixo, per exemple, a Pia Bosch (Girona) i Josep Guix (Olot) i segurament també podríem parlar dels resultats a Badalona. Per primera vegada, dur les sigles del partit va ser una càrrega. Però, en fi, després de les municipals es podia haver reflexionat i enlloc d'això, de cara a les generals, es va decidir el pitjor que es podia fer, que era no moure res i presentar més del mateix. Els que necessitaven anar a les llistes, hi han anat. I arriba el congrés, que no va ser de renovació. La gent que pretenia fer canvis s'adonaven que era impossible, que estava tot collat, tot estava dat i beneït. No hi vaig escoltar res que fos renovador. La gent de l'estructura del partit s'hi ha reinstal·lat. I per acabar-ho d'arreglar, el paper incomprensible al congrés del PSOE. El PSC continua extraviat, fins i tot més que abans del congrés. Per tant, s'ha de refundar, però penso que no es podrà fer des de dintre perquè hi ha una estructura blindada. És impossible que en surti un pensament que no sigui integrat, ortodox. Per això vaig decidir anar-me'n.

Quin camí hauria d'agafar, aquesta opció alternativa?

Hi hauria d'haver la formulació d'un pensament que tingués com a subjecte polític fonamental Europa. El trobo a faltar, a Catalunya. Hi ha un pensament nacionalista per al qual la paraula clau és Catalunya i hi ha un pensament independentista al qual li falta l'accent europeu (si el tingués, jo hi estaria molt a prop). Falta un partit que, a part de construir la nova mirada socialdemòcrata, sigui capaç de definir com a subjecte Europa. Si no és així, prendrem mal perquè, d'una banda, no som un estat independent i d'altra, perquè Espanya és un estat fallit, invertebrat, on s'està tornant a acreditar el nacionalisme més excloent.

Qui hauria de posar-se al davant d'aquest projecte?

No ho sé, però hi ha molta gent que comparteix, potser parcialment, aquestes reflexions. Llàstima que hagi desaparegut el pensament aplicat. És a dir, el pensament que duu a l'acció: “si realment pensem això, forçosament hem pensar com fer-ho possible i intentar-ho”. Aplicat a la política, si el pensament ens porta a afirmar que els instruments que tenim se'ns han fet vells –sobretot en els partits progressistes– o bé hem d'aconseguir que el que hi ha es sacsegi de manera que es refundi, o bé, des de fora, s'ha de construir alguna cosa nova. Pensem que, en teoria, a Catalunya hi ha 700.000 ciutadans orfes d'un partit.

Del moviment del 15-M en podria sortir alguna iniciativa?

És que el pensament és molt dispers –i està bé que sigui així– i que parteix de l'afirmació que aquesta democràcia no serveix.

És que potser no serveix.

Ho hauríem de matisar. És cert que l'estructura de partits no està a l'alçada de les necessitats dels ciutadans. S'ha construït un gran poder econòmic que ho domina tot i, per tant, la política hauria
de fer-hi front. Jo diria que no és que la democràcia no serveixi sinó que les estructures que ha generat la democràcia ja no serveixen. Potser haurien de ser estructures de partit més semblants a les dels nord-americans, per entendre'ns, és a dir, molt obertes, lligades a les conjuntures, que no es tanquessin en elles mateixes com a finalitat...

Dit d'una altra manera, que en escoltar un míting no ens semblés que el candidat està defensant el seu lloc de treball i no pas un ideari?

Sí. La política és l'exercici del poder al servei de qui té la sobirania, que són els ciutadans. Per tant, l'objectiu final del polític i del partit han de ser els ciutadans. Ara l'objectiu final és el partit. “Em quedo dins, tancat, i si els de fora pensen diferent és que s'equivoquen”. La democràcia ha de generar estructures pensades per a les necessitats d'avui dia. La vella estructura ja no serveix.

Parlant de la crisi general, no creu que el sistema educatiu n'és, com a mínim, coresponsable?

A veure, en aquest país hem tingut un problema gravíssim: portem un retard de molts anys, bàsicament per la dictadura. Aquest gran inconvenient, però, té un avantatge: podem veure què ha passat en altres llocs i procurar no cometre els errors que s'han comès en polítiques educatives. I no obstant això, el 1997 es comet l'error gravíssim de fer una reforma a partir d'uns plantejaments fonamentalistes que havien fracassat en altres països europeus. La reforma havia de resoldre la formació professional que, amb excepcions molt dignes, no funcionava i en canvi va desmuntar un sistema que funcionava, que era el batxillerat. I amb la bandera d'educació per a tothom, obligatòria fins als 16 anys s'ha mediocratitzat l'educació i s'ha renunciat a buscar l'excel·lència a la secundària i, per extensió, a les altres etapes, inclosa la universitària. Contràriament al que es diu, malgrat les reformes posteriors, no s'han tocat aquells canvis de fons del 1997. La secundària pateix perquè no estem donant bones respostes a cap sector de l'alumnat. Els professors no podem desenvolupar totes les potencialitats dels nostres alumnes. Hi ha un altre factor: en tot aquest camí que hem fet hem perdut la resposta a la pregunta de quin és el paper de l'escola en el nostre temps. Ha de socialitzar i hem de fer futurs petits empresaris? Ha d'aconseguir que els joves s'integrin en un món en què el diner ho domina tot? Si l'escola ha de servir per a això, aleshores estem fent una funció fantàstica. Ara bé, si –com crec jo– l'escola ha de ser el lloc on es cultiva el coneixement de mirada crítica, no ho està fent bé, ni a primària, ni a secundària ni a la universitat. Ens està fallant una cosa fonamental del sistema democràtic, que és una escola crítica. Si no tenim això ens falta un element fonamental per a una transformació d'una societat que no pot continuar com ara.

La creació artística, el món cultural, seria un lloc on sí que es té una mirada crítica?

Hauria de ser-ho. L'art és un dels mètodes de coneixement. Hem passat un temps en què això s'ha perdut de vista perquè l'art també s'ha desorientat per la televisió, que juga el paper de gran catalitzador de mirades. Precisament un dels mèrits dels socialistes ha estat banalitzar la televisió, convertint-la en la caixa tonta, a base d'Antenes 3, Telecincos... Què puc fer jo com a professor si els alumnes a casa seva veuen aquestes cadenes? El problema és que l'artista d'avui no juga o no pot jugar el paper de generador de coneixements, segurament pel pes que té la part industrial de la cultura.

Doncs la seva última obra, Déu n'hi do la càrrega crítica que du.

Sóc un dramaturg estrany, no és aquest el corrent majoritari. No abunden obres que parteixin de la voluntat de construir una mirada crítica, que no és el mateix que criticar.

No voldria acabar l'entrevista sense demanar-li com veu el futur del PSC i la Plataforma Progressista de Banyoles, que han acabat reduïts a la mínima expressió.
La Plataforma hauria d'haver acabat quan els que hi érem vam dir que s'havia acabat. Si mireu les hemeroteques, veureu que en el moment en què vam considerar que ja no era necessària la vam dissoldre. Els electors van voler que la Plataforma s'acabés el 1999, amb els resultats de les eleccions municipals. La vam dissoldre pels volts del 2005. Em va saber greu que, tot i que la nostra decisió es va fer pública, es continués usant el nom. En el mandat en què el PSC va donar suport a CiU perquè aquests governessin (2007-2011) jo vaig donar tot el meu suport a la decisió de Jordi Bosch. Ara bé, també és veritat que quatre anys donaven per ser crític amb moltes decisions de l'equip de govern. Potser no calia trencar res, però es podien haver marcat diferències. La manca de discurs propi va abocar el PSC a la situació actual.
Es va equivocar Jordi Bosch tornant a entrar a l'equip de govern de CiU en les últimes municipals?
Això em costarà molt de respondre. Humanament, ho entenc. Penso que en Jordi es va trobar amb unes circumstàncies en què no podia fer una altra cosa. Tots els que som amics seus l'hem d'ajudar perquè, quan vulgui, surti de la política. Tenint en compte tot el que ha passat en Jordi, no tinc cap dret a jutjar-lo políticament
EL PASQUAL MARAGALL DE L'ESTANY
Joan Solana (1951) va ser l'alcalde de Banyoles entre el 1991 i el 1999 i, per tant, va ser el màxim representant de la ciutat durant els Jocs Olímpics del 1992, dels quals la ciutat de l'estany va ser subseu. Identificat amb la línia de Pasqual Maragall, des de mitjans de la dècada del 1980 fins al desembre de l'any passat va ser militant del PSC. Durant uns mesos del 2004 va ser el director del departament de Cultura a Girona. És professor de literatura a l'IES Pere Alsius de Banyoles i autor d'obres de teatre, assaig i narrativa. Recentment ha estrenat ‘Axolots'.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a