“Arraconat? No. Substituït. Sento una gran incomoditat”

No. No podia anar-hi i no puc anar-hi. No hi aniré.

Sí, hi ha diputats, diputades, militants i simpatitzants que hi aniran a expressar el seu malestar per una situació injusta amb Catalunya tot i no compartir el lema de l'organització convocant. La llàstima és que el president Mas hagi desaprofitat l'oportunitat d'encapçalar-la i de convocar-la amb ampli sentit unitari i transversal.

No és la paraula. Ara tinc
menys responsabilitat i en aquest sentit tinc menys
condicionants.

El meu sentit de la llibertat l'he exercit sempre amb una gran responsabilitat. No, no m'han volgut collar i no podien.

Jo crec que sí. L'estat de queixa és molt generalitzat i molt justificat. Contra els que creuen que se sortirà a defensar privilegis, hem de dir que la majoria de la gent sortirà a reclamar llibertat, justícia i equitat.

N'hi ha que un estat propi; uns altres, una hisenda pròpia; molts, la protesta contra el maltracte i la injustícia, i la
reclamació dels drets bàsics, treball i justícia.

Crec que l'aparell de l'Estat i
el govern ens maltracten; no crec que Espanya i els espanyols ens maltractin.

Si ell estigués disposat a admetre que justament ell ha estat el màxim exponent d'aquesta manera de fer, estaria radicalment d'acord a deixar-ho de fer.

Veig les raons, però em costa més veure les possibilitats. I
el recorregut.

Que passada l'efervescència tothom s'ha de posar a treballar en la direcció del redreçament de l'economia, del reforçament de la cohesió i en la construcció d'un projecte nacional que respongui a les necessitats dels set milions i mig de catalans.

El president Mas ha de negociar i buscar solucions. Convocar eleccions seria confessar el seu propi fracàs. No hi ha d'haver una escalada exponencial de resultats no tangibles. Qualsevol consulta sobre el futur de Catalunya s'ha de deslligar dels processos electorals. Les eleccions són per formar majories. Les consultes són per definir horitzons.

Crec que sí.

Parlo d'una consulta sobre el nostre marc polític.

No, només em sento substituït. És cert, però, que sento una gran incomoditat.

Espero que em sàpiguen aprofitar amb totes les meves
potencialitats.

D'una etapa final de la meva vida parlamentària al Parlament de Catalunya, sí; d'un
final d'etapa de la meva
vida política, no.

No em tornaré a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya. Duri el que duri, aquesta serà la meva darrera legislatura.

Depèn de com orienti la meva acció política quan deixi de ser diputat. Si puc ser útil en àmbits institucionals i de treball compartit, ho faré. Si no, tornaré a la universitat i ho faré compatible amb un treball de pensament i de reflexió política.

Jo no ho crec. Ben al contrari: crec que hem desaprofitat l'oportunitat de mantenir un to rigorós d'oposició i alternativa
i alhora d'haver tancat grans acords negociats de país atesa la situació d'emergència nacional.

CiU no va voler pactar res amb nosaltres més enllà de la investidura i ha fet miques el contingut d'aquell acord pactant-ho gairebé tot amb els principals adversaris de Catalunya.

En les formes, no; en els continguts, sí.

No, era previsible. Però la geometria variable ha afeblit el país, no l'ha enfortit.

Crec que el PSC està construint el seu nou camí en una societat que ha canviat molt i de pressa.

No. Els grans canvis, Nadal i Iceta, representen els horitzons més amplis del partit i no un sector. Més aviat són canvis que s'han de llegir en clau postcongressual.

Les formes han obert ferides innecessàries. El fons el
jutjarà el futur.

No!

He parlat amb ell i comparteixo el seu sentiment.

El sentiment catalanista té més pes en la societat que en el partit, però el PSC es reclama hereu del catalanisme polític des de la seva fundació. I ho fa de manera potser imperfecta, però generalitzada.

Això és el que a mi em fa dir que, al PSC, no hi sobra ningú, però que hi falta molta gent, i recuperar noms històrics i incorporar-hi les noves generacions.

Doncs no. Més aviat he representat sempre un sector institucional del partit, clarament socialdemòcrata, catalanista i pragmàtic partidari de les polítiques de proximitat i de la necessària exemplaritat de la política.

No l'hi veig i no l'hi vull veure. Vull veure tots els esforços
concentrats en la conciliació definitiva de l'agenda social i l'agenda nacional sabent que
la societat catalana s'ha mogut i sabent que les nacions es construeixen amb el benestar de la gent i preservant els seus drets i la identitat col·lectiva.

Seria molt llarg. El fracàs de la via estatutària és clau i el desconcert dels governs de progrés també hi ha influït. La voluntat de mantenir discursos complexos en una societat marcada per la immediatesa ha afeblit el projecte, i les ambigüitats en alguns temes es paguen cares.

Les primàries han de resoldre i aclarir els lideratges del PSC.

Sí.

Obertes a militants, a simpatitzants i a la ciutadania, amb inscripció prèvia i a dues voltes, segons la meva opinió personal.