Política

Una Constitució caducada

La Carta Magna compleix trenta-cinc anys en ple debat sobre el seu esgotament i la possible reforma empès pel procés sobiranista català

La sentència del TC va donar per morta la via estatutària

El text va deixar mal resolta l'organització territorial de l'Estat


La redacció de la Constitució va tenir lloc en un ambient de soroll de sabres a les casernes militars i d'una violència política sense precedents. El primer, atiat per mitjans d'extrema dreta com ara El Alcázar, s'havia anat gestant pel rebuig del generalat a la reforma que els havia anunciat Adolfo Suárez el 8 de setembre de 1976. Opinió compartida per gran part de l'oficialitat. La legalització del PCE (9 d'abril de 1977) provocà la dimissió del ministre de Marina, Gabriel Pita de Vega, i un dur comunicat del Consell Superior de l'Exèrcit que contenia clares connotacions colpistes. El setembre de 1977 es reunien un grup de tinents generals (i el general Milans del Bosch) i demanaven al rei un canvi de rumb polític.

I encara, pocs abans del referèndum constitucional, es descobreix l'operació Galàxia, que venia a confirmar el perill d'un cop d'estat. La violència política també acompanyava el procés: 11 de desembre de 1976 i 24 de gener de 1977, els GRAPO segresten Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d'Estat i membre del Consell del Regne, i el president del Consell Suprem de Justícia Militar, el tinent general Villaescusa Quilis; 24 de gener, un escamot d'extrema dreta assassina cinc membres d'un despatx d'advocats laboristes, pròxim al PCE, al carrer Atocha de Madrid; i ETA segueix matant (17 víctimes el 1976, 10 el 1977 i 66 el 1978), sobretot membres de l'exèrcit i de les forces de seguretat.

Aquest ambient, que culminaria en l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, la descomposició de la UCD i un increment de les accions armades d'ETA (1979, 76 víctimes; 1980, 92), condicionà la redacció del text constitucional, especialment pel que fa als articles 1.2. (“La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat”) i 2 (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”) i el títol VIII, que fa referència a l'organització territorial de l'Estat. Això no obstant, el text resultava més que acceptable ateses les circumstàncies.

A Catalunya, la victòria de les esquerres i del catalanisme en les eleccions del 15 de juny de 1977 i la massiva manifestació de la Diada d'aquell any exigint l'Estatut de 1932 –tal com reivindicava l'Assemblea de Catalunya: ¡Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!–, propiciaren el restabliment provisional de la Generalitat (29 de setembre) i el reton del president Josep Tarradellas (23 d'octubre).

La base de l'èxit de la Constitució de 1978 fou, segons els seus redactors, el consens. Fa uns dies Miquel Roca ho recordava: “Jordi Solé Tura, Gregorio Peces-Barba i jo ens vam asseure amb Manuel Fraga, que el 1978 representava l'herència més directa del franquisme.”

El text proclamava que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” (article 1.1.) i en el títol VIII, capítol tercer, “De les comunitats autònomes”, regulava la creació, les funcions, les competències i l'organització de les autonomies. S'ajustava, en aquells moments, a les aspiracions dels catalans. Però, tanmateix, la transició i la Constitució deixarien mal resoltes l'organització territorial de l'Estat, la violència política i les altes instàncies del poder judicial.

Fa uns dies, Enric Juliana es demanava per què “molts dels fills i els néts d'aquella Catalunya acomodada i expectant que el 1977 es va entusiasmar amb Josep Tarradellas estaven el passat Onze de Setembre en la cadena humana de la Via Catalana i avui tenen l'estelada al balcó de casa seva”. Doncs bé, perquè, d'una banda, amb la reforma militar, l'entrada a l'OTAN (1982) i a la CEE (1986) s'esvaïa l'amenaça d'un nou intent de cop militar i, de l'altra, perquè paral·lelament es renunciava a una lectura flexible de la Constitució (com recomanaven Ernest Lluch i Miguel Herrero de Miñón l'any 2000 en relació amb el conflicte d'Euskadi). Es trencava així, i des de molt aviat (1982, llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic, LOAPA), el consens constitucional i es feia efectiu el “cafè per a tothom” denunciat per Tarradellas uns anys abans. Era una homogeneïtzació a la baixa per diluir la diferència basca i catalana. A més, amb el pas del temps, es feia evident la necessitat d'una reforma del sistema de finançament autonòmic, perquè no servia per reduir en termes relatius les desigualtats entre les comunitats autònomes, alhora que, sota el principi de la solidaritat, es penalitzava en excés les comunitats que generaven més riquesa i mostraven una més gran productivitat del treball.

En el cas de Catalunya això es traduïa en una balança fiscal negativa envers l'Estat espanyol d'un 7% o 8% del PIB català des de mitjan dels vuitanta fins al 2005, el primer any –i únic fins ara– que el govern espanyol ha publicat les balances fiscals de les comunitats. També calia canviar una llei electoral que privilegia el bipartidisme del PP i el PSOE, que només es trenca a Catalunya i Euskadi, i penalitza els partits minoritaris. Bipartidisme que ha portat a una creixent politització –i descrèdit– del Tribunal Constitucional, que el 28 de juny del 2010 amb la seva sentència sobre l'Estatut del 2006 portà a una majoria de ciutadans de Catalunya a donar per morta la via estatutària i per impossible qualsevol nou intent d'encaix a Espanya. D'ací l'aposta de la majoria de catalans per decidir lliurement el seu futur mitjançant una consulta.

A diferència d'Euskadi, la Constitució de 1978 fou aprovada a Catalunya amb una participació del 67,9% un 90,5% de vots a favor i un 4,6% en contra. Nivells de participació i vots favorables només superats fins ara en el referèndum de la llei de la reforma política de 1976. Però, sovint s'oblida, que només els ciutadans que tenen ara 56 anys o més van poder votar la Constitució. D'altra banda, la pèrdua del consens en els afers d'estat ha portat a no escoltar i, per tant, no entendre el que ha succeït a Catalunya. Com a mostra les paraules de l'únic diputat present al Parlament espanyol des de la primera legislatura: “Aquest dret no existeix [en referència al dret a decidir], no hi ha un dret a decidir més enllà de l'acatament de les lleis, de la Constitució”; “és el poble el que té la sobirania, i el poble en la Constitució és el poble espanyol”; “Si Catalunya fa una consulta il·legal, serà obligat aplicar l'article 155”, que permet al Senat i al govern espanyol suspendre l'autonomia.

Sens dubte la Constitució és reformable o pot ser llegida amb la flexibilitat que recomanaven Lluch i Herrero, però el que no es pot canviar són els polítics espanyols i l'ADN jacobí, homogeneïtzador, intransigent, centralista i intolerant que els caracteritza i que es resumeix en la frase “el cortijo es mío”, que és el que ve a dir Alfonso Guerra.

Antoni Segura és catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona

Fent crònica del catalanisme

Catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona Antoni Segura acaba de publicar Crònica del catalanisme (Angle Editorial). Es tracta d'un llibre a mig camí entre la història, l'assaig i la crònica en què explora la història de Catalunya i fa un repàs de l'evolució del catalanisme i la societat civil des de la Renaixença i fins al moment actual. En el llibre, es destaca la sentència del Tribunal Constitucional, que va mutilar el text català, com un punt d'inflexió en la relació amb Espanya.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.