Sabates i feina

L'altre dia vaig arribar al diari i em vaig trobar una capsa de cartó sobre la taula. A dins hi havia tres netejadors de sabates. Un per a sabates negres, un altre per a sabates marrons i un altre d'incolor. Era un regal promocional que em feia la firma Kiwi. En una carta adjunta els seus directius m'informaven que segons un estudi recent la immensa majoria d'empresaris no donarien feina a un aspirant que es presentés a l'entrevista amb les sabates brutes. Els publicitaris se les pensen totes. Estàs a l'atur i busques feina? Neteja't les sabates.

Al cap d'uns dies, un responsable de Kiwi es va posar en contacte amb mi per preguntar-me si havia rebut els netejadors. Vaig aprofitar per preguntar-li si havien vist en mi una persona que es troba en trànsit d'haver d'anar a buscar feina, i es va posar a riure. Tinc ara els tres netejadors en un cantó del despatx, molt a mà, per si un dia tinc una visita de compromís, sigui de cortesia o sigui efectivament per anar a postular-me. El representant de can Kiwi va riure però jo, amb temps que corren, no vaig riure gaire.

La Maria Aurèlia Capmany afirmava que els homes catalans es caracteritzen per portar les sabates brutes, i jo hi estic d'acord. Als homes d'aquest país sempre ens fallen les sabates. No acceptaríem de cap manera presentar-nos enlloc amb una taca a la corbata o a la camisa però, en canvi, anem pel carrer i entrem i sortim de les cases, fins i tot les cases de prosàpia, amb unes sabates que acumulen tota la pols dels camins que hem fet en els darrers tres o quatre mesos.

Un dia, fa anys, em vaig presentar a una entrevista, cridat per una empresa que es dedica a seleccionar treballadors. Una dona em va fer entrar en una habitació mig a les fosques on hi havia una taula llarga envoltada de cadires. Em va dir que m'esperés i que l'entrevistador vindria aviat, i em va deixar sol. Van passar cinc minuts, en van passar deu i jo allà dret. Com que m'havien advertit que en una entrevista de feina res està supeditat a l'atzar i menys si es tracta d'una empresa intermediària especialitzada a buscar treballadors per a altri, vaig pensar que l'espera formava part de la prova d'aptitud. Vaig arribar a mirar si hi havia alguna càmera de circuit intern que m'estigués observant. Com havia d'actuar? M'havia de mantenir dret, tal com m'hi havia deixat la dona o havia de prendre la iniciativa i seure en una de les cadires després de separar-la de la taula? He dit que l'habitació era mig a les fosques. En realitat no m'hi veia gens. Al meu abast, a la paret, es veien uns interruptors. Havia d'engegar el llum? L'havia de deixar apagat? Si l'engegava, com seria conceptuada la meva actitud? En positiu perquè dirien de mi que sóc un home desimbolt que pren iniciatives o en negatiu perquè el treball que em volien oferir exigia molta discreció i àdhuc un pèl de submissió? Vaig decidir quedar-me a les fosques i a peu dret. Era un capmàs: si el fet de no encendre el llum pogués dir de mi que era un lacai obedient, l'abstenció de cadira oferiria una imatge de resistència. Va passar potser mitja hora. En aquest temps vaig pensar amb temor que potser la persona que m'entrevistaria em convidaria a dinar. M'havien advertit que els seleccionadors feien els convits amb la intenció, sobretot, de servir-te espàrrecs i poder observar si els menges amb forquilla i ganivet o amb els dits. La correcció diu, pel que fa a aquest producte alimentador, que s'ha de fer amb els dits i m'havien parlat de candidats a treballar que eren descartats de manera fulminant només perquè havien tallat un espàrrec amb el ganivet. I si no em convidaven a espàrrecs? I si a mi em convidaven, posem per cas, a petxines? Ningú no m'havia parlat de les petxines. Les hauria de menjar amb forquilla? Les hauria de xarrupar? Hauria de posar les cloves sobrants en fila? En pilonets?

Al final va aparèixer l'entrevistador. Va encendre el llum, em va fer seure en una cadira, em va plantejar quatre preguntes que no em van donar cap pista sobre el perfil de treballador que buscava i sense fer-me menjar ni espàrrecs ni petxines ni fricandó –s'hi ha de sucar pa? no se n'hi ha de sucar?– em va acompanyar a la porta dient-me que ja em diria alguna cosa. A vostès els han dit res? A mi tampoc, i ja fa vint anys.

Miro els tres cartutxos de betum líquid que des de fa uns dies tinc exposats al despatx i com que tenen una forma com de periscopi sembla que m'observin ells a mi. Tant rumiar a peu dret en aquella habitació a les fosques i el problema, quan va entrar l'entrevistador i es va fer la llum, potser van ser les sabates. Millor concloure que eren les sabates que pensar que era cosa de la meva inutilitat.