Qui mana a la Unió Europea?

A la cimera de caps d'estat i de govern celebrada a Brussel·les, a finals del mes d'octubre, es van decidir temes molt importants per al futur de la Unió Europea, com és l'acord de canviar el Tractat de Lisboa amb la finalitat de poder introduir-hi les modificacions que permetin establir un fons de rescat europeu indefinit que doni estabilitat als estats davant situacions financeres compromeses. És una bona notícia que va en la direcció d'avançar cap a un govern econòmic europeu, de manera que tots els estats membres i les mateixes institucions europees n'haurien d'estar satisfets. La realitat, però, és que la proposta que finalment s'ha aprovat no prové d'un consens de tots els vint-i-set estats membres ni tampoc de la Comissió o del Parlament europeus, sinó d'un acord previ, pres a la cimera que va tenir lloc fa uns dies, entre la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Nicolas Sarkozy.

De fet, Alemanya, a més, demanava que els estats membres que es veiessin immersos en problemes de finançament perdessin el dret a vot, proposta que finalment no s'ha consensuat. Sigui com sigui, finalment, la proposta presentada per França i Alemanya és la que ha tirat endavant, superant les crítiques de la Comissió Europea i d'alguns estats membres, que consideren que tornar a obrir el Tractat de Lisboa representa un alt risc que s'hauria d'evitar.

Ara es deixa a mans del president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, que gestioni la manera de fer-ho. Només cal observar que del Tractat de Niça de l'any 2000 al Tractat de Lisboa han hagut de passar deu anys, amb sonors fracassos entremig com el cas de la Constitució Europea; d'aquí ve la por de la Comissió Europea i d'alguns estats membres.

Sembla que s'han delimitat els canvis que hi haurà d'haver en el Tractat de Lisboa, amb la finalitat que siguin mínims i que no representin pèrdua de sobirania per als estats membres, situació que ha tranquil·litzat i ha permès avançar. En tot aquest escenari s'observa el ressorgiment de l'eix francoalemany, que, quan es posa d'acord, imposa els plantejaments consensuats a la resta d'estats membres.

Queda clar, doncs, que qui mana a Europa és el tàndem francoalemany, fet que té certa lògica per la seva capacitat d'influència, però que si ho mirem en clau política no hauria d'ésser així, sinó que les decisions haurien de ser consensuades pels Vint-i-set, legislades pel Consell de Ministres i el Parlament Europeu i gestionades per la Comissió Europea, perquè si no es desvirtuen les institucions europees, afecta la imatge de la Unió Europea i genera dubtes als mandataris d'altres estats i a l'opinió pública en general.