Imprescindibles acotacions

Les acotacions són textos que encapçalen els diàlegs dels personatges de l'obra de teatre on l'autor dóna instruccions al director per a una correcta ambientació. Per tant, quan som a platea, les acotacions no se'ns reciten ni declamen, però les visualitzem i creen l'ambient i estètica necessaris que determinen la interpretació del text. Il·luminació: directa o indirecta, càlida, freda... Mobiliari: vetust, refinat, burgès, absent... Vestuari: d'època, sofisticat, miserable... Tots els detalls que, sense adonar-nos-en, han estat intencionadament col·locats per suggerir una estudiada sensació.

La transcendència de les acotacions en els darrers anys del XIX i primers del XX tenia una importància cabdal per a la comprensió del que es mostrava a l'escenari. El dramaturg les utilitzava per donar forma i aurèola al text.

Al Madrid d'aquells anys triomfaven les comèdies d'astracan de Muñoz Seca, Arniches o els Hermanos Quintero. El teatre de divertiment i de triangles amorosos amb situacions innocentment equívoques, distreia un públic acomodat i burgès que fugia de qualsevol transcendència.

En aquell panorama fictici de bonança que tant satisfeia la burgesia madrilenya, va aparèixer un nova manera de fer teatre. El que varen iniciar i del qual es varen convertir en referents Ramón del Valle-Inclán i Federico García Lorca. La seva voluntat transgressora de l'ús del llenguatge, de l'escena i de l'ambientació foren un revulsiu que no va deixar ningú indiferent. Era un nou discurs. Una nova manera de veure la realitat. Transformada. Distorsionada. Exagerada. Esperpèntica.

El valor de la posada en escena, les interpretacions i l'ús de les acotacions varen passar a ser ineludibles pels directors i considerades un nou llenguatge absent en el text declamat però present a l'escenari. El significat i la lliçó de l'obra era la suma del quadre estètic i la dialèctica sonora.

Si ara el moment social i econòmic ens fa tornar a dir allò de « teatro, la vida es puro teatro» i, tal com m'explicava un escriptor encantador, novament enamorat, en els textos contemporanis les acotacions són cada vegada més anecdòtiques, potser el que ens tocaria com a actors protagonistes, quan iniciem una nova plana de la nostra obra, seria reinterpretar-nos. Recuperar les acotacions justes i fer que ens serveixin de cobertura. Vigilar les formes. L'ambient que ens envolta. I no permetre que el sainet i l'astracan més bast, fastuós però alhora buit d'emocions, ens ocupi l'escena.