opinió
Un somni de la Girona civil
Un repàs dels inicis del Centre de Salut Mental de Girona i la tasca dels pioners a apropar l'assistència a la comunitat
El mes d'abril vàrem tancar el Centre de Salut Mental de Girona (CSM) del gironí carrer Canalejas, que havíem inaugurat a finals de 1984. Des del 4 de maig estem visitant a l'edifici Fòrum del carrer Albereda. Vam empaquetar tot el material i vam llençar papers i records acumulats durant 25 anys: per què guardar-los si del passat ja ningú no en vol sentir parlar?
Jo sí que vull tenir un pensament pel passat. No vull deixar passar l'ocasió d'acomiadar-me d'aquella etapa i tenir un record públic –no solament íntim– d'aquelles persones que, des del Sanatori de Salt, vam iniciar i consolidar una renovadora (de fet en aquell moment era revolucionària) proposta de treball en salut mental.
La idea era fer sortir els professionals del Manicomi i apropar l'assistència a la comunitat. Aprofitant els petits ambulatoris que ja funcionaven als hospitals comarcals, es va obrir un centre de salut mental a cada comarca. A la ciutat de Girona, i gràcies a la cessió d'un local de l'Ajuntament, vam obrir el CSM al centre: al costat del riu.
En Joan Torres Culubret, un psiquiatre il·luminat, va embarcar un piló de gent, de millor o pitjor grat, en l'aventura de la psiquiatria comunitària. Va redactar i fer aprovar per la Diputació de Girona el projecte d'assistència psiquiàtrica a les comarques de Girona el 1981, projecte que posteriorment s'ha desenvolupat i implementat.
D'aquesta època recordo l'entusiasme i la valentia d'en Just Casero, i més tard la implicació i el suport incondicional d'en Joan Arrú, els dos ponents de Sanitat de la Diputació d'aquells anys.
Recordo, també, la consideració i respecte d'en Salvador Carrera, exponent principal del que es va anomenar «estil gironí de fer política», fonamentat en el consens i la col·laboració, que ens va donar suport en l'organització del congrés de psiquiatria. Recordo en Quim Nadal que participava a les taules rodones, construint ponts entre la institució municipal i les peculiaritats d'alguns ciutadans. I recordo, és clar, els professionals, psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, secretàries, auxiliars, infermers, monges i administratius sobre les espatlles dels quals ha reposat el CSM.
Sortir del manicomi va ser una tasca artesanal i va caldre la col·laboració i les bones intencions de tots els estaments implicats. Les visites domiciliàries (al domicili dels pacients que no es podien desplaçar) les fèiem fins fa pocs anys en els cotxes privats; les excursions, festes, sortides a mercats, cines, teatres, dels pacients es podien programar gràcies a personal voluntari i al finançament de l'administració de l'hospital. La voluntarietat i la visió patrimonial del projecte era un valor afegit a la professionalitat.
Volíem un projecte públic. De la societat i per a la societat. No era únicament una nova teràpia mèdica. Els professionals, usuaris, polítics, periodistes, intel·lectuals estàvem implicats en un objectiu que era molt més que tècnic o professional. Era una nova manera de mirar els malalts psiquiàtrics i una nova manera d'acollir-los, de reintegrar-los a la vida ciutadana.
Va ser un projecte generós, viscut, innovador. Va sorgir de la societat civil. Vaig tenir el privilegi de participar-hi, de viure'l. Aquell esforç compartit va dignificar la nostra vida civil. Seria bo que no l'oblidéssim. Que no fos, com escrivia Torquato Tasso parlant de la vella Jerusalem: «L'ombra d'un somni que amb un vent petit es dissipa i s'esvaneix.»
