A les portes del primer títol

«Copa, lliga i Champions!» El gol de Joseba Llorente diumenge en el temps afegit farà que el Barça es jugui els tres títols en el mateix ordre que la cançó de Crackòvia. Avui, tant sí com no, el Barça es juga la copa contra l'Athletic i haurà de persistir, en terminologia guardioliana, per obtenir el primer títol de la temporada i mantenir viva la il·lusió d'un triplet que mai han aconseguit els blaugrana.

En la contraportada de l'edició d'ahir, Àlex Santos ho analitzava molt bé i, per tant, no cal repetir-se. Però, en contra de la campanya mediàtica que va engegar Schuster i que han seguit amb afició diaris de marca de la capital espanyola, el Barça ha de témer els arbitratges. Queda molt bé allò de dir que a vegades s'equivoquen a favor i a vegades en contra, però si s'aplica amb un cert rigor l'anàlisi, és tant cert que els equips grans en surten més beneficiats que la resta de les errades arbitrals, com que d'entre els grans, el Barça en sol ser el més perjudicat. És clar que els àrbitres es poden equivocar, però m'agradaria que Teixeira Vitienes pogués explicar el criteri pel qual va considerar penal (i expulsió) la jugada d'Abidal i no va considerar el mateix (penal) amb la caiguda d'Alves. O com es pot anul·lar un gol com el que van anul·lar al Barça? Qualsevol d'aquestes dues jugades li podria haver donat marge suficient. Però... el Barça ja està acostumat que no li regalin res. Si fins i tot El Mundo es va treure la careta i va felicitar Joseba Llorente pel gol. I em sembla bé que ho facin, però que després no vinguin amb allò de los nuestros. Ells defensen una sola pàtria, una sola llengua i un sol equip. I aquest és el Madrid. Però amb nosaltres a dins, que algú ha de pagar la despesa.

Ho tenen clar avui! Barça i Athletic! Ja se sap, però, que passi el que passi el que els preocupa és «el problema catalán». Ja ho va dir Chendo, el capità del Madrid, el 1990 quan el Madrid va perdre a Mestalla la final contra el Barça: «Me jode que gane la copa un equipo que no és español.» Doncs això.

El Barça arriba a la final sense haver guanyat la lliga, però sabent que amb una victòria o una petita relliscada del Madrid, aquest títol és al sac. Tot i això no hi ha (o no hi hauria d'haver) eufòria. La lesió d'Iniesta ha fet saltar totes les alarmes. Més que res perquè s'afegeix a la d'Henry i a la baixa segura de Màrquez. Només faltava Jorquera...

No s'hauria d'esperar un partit fàcil, el Barça, perquè tenir davant l'Athletic fa sempre respecte. I estem parlant d'un Athletic que té una ocasió històrica: recuperar el malnom de rei de copes, 25 anys després d'haver guanyat l'última final: contra el Barça i amb unes imatges lamentables al terreny de joc. Per als bascos aquesta final és històrica. Veure gairebé ple San Mamés en un entrenament és la constància gràfica de la manera com es prenen aquest partit al País Basc.

Però per al Barça és també una oportunitat històrica. No renunciar a fer història guanyant tres títols vol dir guanyar avui. Guardiola ho sap. I haurà treballat anímicament amb els jugadors. Perquè ningú sap com serà el partit d'avui, o si una o dues genialitats blaugrana el podran encarrilar. L'experiència diu que el Barça haurà de treballar molt per derrotar un Athletic amb tota una generació de jugadors que saben que per a ells la d'avui és una ocasió única. I tenen un entrenador, Joaquín Caparrós que els exigirà el 110%. Al Barça li tocarà lluitar i patir per poder vèncer.