Manel i la bona lletra

Catorze mesos després dels seus dos històrics recitals de final de gira al Palau, avui arriba a les botigues (també a la d'Itunes, on ja és número 1 de vendes a tot l'Estat) el nou disc de Manel: 10 milles per veure una bona armadura, qui sap si el disc més esperat de tota la història del pop català. Una de les dites més famoses en el diccionari del pop –“tens tota la vida per fer el primer disc, però pocs mesos per fer el segon”– ha pres en aquest cas una dimensió especial. Manel va entrar a gravar 10 milles per veure una bona armadura pocs dies després que Els millors professors europeus (2008) rebés, amb 30.000 còpies venudes en l'era en la qual no es venen discos, el disc d'or i mentre, a Facebook, hi havia grups que proclamaven “viure amb la por” que no els agradés el disc. “Bé, a Facebook hi ha grups per a tot...”, desmitificava ahir Guillem Gisbert, veu, compositor i ukelele d'un grup que, malgrat tot, continua transmetent la mateixa sensació de tranquil·litat i bons aliments de sempre. “Quan hi ha tanta gent que espera
un disc pots tenir la por que el disc no sigui tan bo com la gent espera –se sincerava, però, el bateria
Arnau Vallvé–. Quan hi
ha tantes expectatives, després pot decebre, però bàsicament hem confiat que, si el disc ens agradava a nosaltres, segurament hi hauria algú altre a qui també podria agradar”.

10 milles per veure una bona armadura, en principi, no té per què fer posar les mans al cap als milers d'oients que Manel va conquerir amb el seu debut, ja que la fórmula –enriquida amb unes lletres de més pes literari, més arranjaments de corda i el Cor Arsinova en dues cançons– és la mateixa: cançons amb prou màgia per inserir-se ben ràpid en l'imaginari popular. “Treure un disc és una cosa força estranya i, en el fons, violenta, ja que estàs aportant unes cançons que cal veure si fa punyetera falta que les facis –apuntava Gisbert–. Cal, per tant, que estiguis convençut
del que estàs fent, i que
les cançons tinguin una bona raó per existir”.

Si a Els millors professors europeus hi havia la Dolors, en Bernat, el cine Arkadín, l'Astèrix i en Tintín, a 10 milles per veure una bona armadura –títol extret d'“una broma que ens ha estat fent gràcia durant molt de temps” del film Molt soroll per no res de Kenneth Branagh– hi desfilen la Vanessa, en Miquel i l'Olga –personatges, aquests dos, d'una cançó d'Espaldamaceta, a qui tornen el favor d'haver versionat Dona estrangera– i un tal Toni, a qui recomanen, amb la forma d'una havanera, que deixi la sòcia. “Fer cançons d'amor en un disc de pop no és inventar res –reconeix Gisbert–. El 85% de les cançons de la història de la música popular deuen ser cançons d'amor, de manera que no és res que ens surti de dins, sinó que al darrere hi ha tota una escola”.

Manel està anunciant aquests dies nous recitals (entre els últims, els dies 18, 19, 21 i 22 d'abril al
Romea) i les entrades es venen a ritme springsteenià. “Que diguin coses bones d'un sempre està bé, però no estem creant cap moviment ni res que ningú estigui seguint –diu Vallvé–. Vam fer un disc que va agradar i ara n'hem fet un altre que està per veure si agrada. A poc a poc, i amb bona lletra”.