Manel, ha costat Déu i ajuda!

La cançó en català no ha parat de generar propostes interessants des que mig segle enrere Raimon va irrompre amb força en el desert. Ja feia una desena d'anys que havia nascut la Nova Cançó quan, a la primera meitat dels anys setanta, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Marina Rossell i Coses van aportar al panorama del gènere idees i gustos d'una generació més jove que la pionera al país. Des de llavors han sorgit molts cantants i grups més, però n'hi ha hagut pocs amb una continuïtat ben visible consolidats com a referencials entre un públic ampli. Després de veure actuar Manel diumenge al Teatre de Salt a l'In-somni, val la pena, doncs, celebrar que aquest quartet sembli cridat a tenir una vida llarga i atractiva tant a ulls del públic com de la crítica.

En un moment en què es venen molts menys discos que fins deu anys enrere, Manel ha esdevingut popular en molt pocs mesos de presència pública. El sistema de difusió més primitiu de tots, el que fa córrer la veu de boca a orella, ha funcionat com mai en aquest cas i ha catapultat Manel al lloc més alt de la cançó autòctona en el curs 2008-2009.

Té raó Joan-Lluís Lluís quan afirma que les cançons de Manel entren per la pell amb alegria perquè són senzilles i imaginatives. Els quatre membres de Manel, lluny de voler brillar com estrelles del pop, canten amb gràcia i naturalitat. Ha costat Déu i ajuda arribar fins al moment en què ha emergit en català un grup com Manel. De vegades, també ens en sortim. Manel dóna motius per creure en el relleu generacional.

Si Javier Krahe, que és un irònic, a Nos ocupamos del mar veu la parella amb molta poesia, Manel, que té alguna cosa de poeta (d'anar per casa, dit sense ànim d'ofendre, sinó amb voluntat de remarcar la seva simplicitat), a Corrandes de la parella estable la veu amb molta ironia, com els fans (això només passa en casos insòlits com el de Manel) que als concerts pugen a l'escenari per allargar la cançó amb estrofes de collita pròpia. Roma és la destinació cap on van tots els camins dels seguidors del Barça, però és també el títol d'una peça de Manel que exemplifica la finesa de la fórmula del conjunt. Gerard Piqué és per als culers la gran revelació de l'any entre els jugadors del Barça. Guillem Gisbert, que sembla el seu doble, és per als àvids de descobrir propostes musicals la gran revelació de l'any entre els cantants catalans. Ukelele (quin director d'una discogràfica multinacional hauria apostat per una banda singularitzada per l'ús d'aquest instrument?) en mà, canta com toca la pilota Piqué: tranquil, feliç (com el Jordi Pujol de Pau i Jordi), enèrgic i sense que se li despentini ni un cabell. Ei, Manel! Per molts anys!