El somriure de Chus Pereda se'n va per sempre
Obituari. El mític jugador blaugrana de la dècada dels seixanta va morir ahir a Barcelona als 73 anys víctima d'una cruel i fulminant malaltia
El cor de Chus Pereda (Medina de Pomar, Burgos, juny del 1938) deixava de bategar a primera hora del matí d'ahir. Una cruel i fulminant malaltia apagava l'etern somriure del mític jugador blaugrana de la dècada dels seixanta (va defensar la samarreta del Barça del 1961 al 1969). En Chus, com l'anomenava tota la família del futbol, va marxar convençut que el partit més important de la seva vida el guanyaria. Ho va dir fa tres mesos, quan va començar a rebre sessions de quimioteràpia i la setmana passada quan el seu estat va començar a empitjorar. Ho corrobora el mateix Josep Maria Fusté, company etern de vestidor i emparentat familiarment per les respectives dones: “Anava a veure'l i qui m'animava era ell. La seva vitalitat i les ganes de viure no les ha perdut mai. És un dia molt trist. Un cop molt dur de pair. Se'n va un germà.” Pereda –el seu nom va lligat per sempre més a l'Eurocopa que la selecció estatal va guanyar el 1964 quan va fer un gol i va donar l'altre a Marcelino– va disputar 316 partits amb la samarreta blaugrana, en els quals va marcar 110 gols. Va aterrar al Barça en l'època post-Kubala (l'hongarès d'or i Ramallets es retiraven i Luis Suárez marxava a l'Inter). Va ser just després de la final de la copa d'Europa perduda a Berna quan el Barça es va fixar en el ràpid migcampista burgalès que les dues temporades anteriors havia jugat al Sevilla. Abans, havia militat un any al Valladolid i un altre al Real Madrid, club que li va donar l'alternativa a la primera divisió amb 19 anys després de fitxar-lo de l'Indautxu, el club biscaí, del qual també va sortir Zarra. Durant les vuit temporades que va estar al Barça, Chus Pereda va guanyar dues copes del Rei, una copa de Fires i va ser subcampió de la Recopa.
“A banda de ser ràpid i tenir un bon sentit del joc, crec que les meves millors condicions era que centrava molt bé i tocava fenomenalment la pilota”, assegurava en una entrevista distesa fa uns quants anys. Pereda, que va guanyar una lliga amb el Madrid, era, per sobre de tot, una persona del futbol. El seu caràcter sempre optimista, la seva vitalitat i l'amabilitat van ser una costant fins als últims dies de la seva existència.
Referent a la sub-21.
A banda de la seva etapa com a jugador blaugrana, Chus Pereda va dedicar bona part de la seva experiència a les categories inferiors de la selecció estatal. Després del Barça va estar un any al Sabadell i dos més al Mallorca, en què va penjar les botes (1972). Durant quinze anys (del 1977 al 1992) va estar lligat a la federació espanyola. Va portar la selecció estatal sub-20 i la sub-21, i va ser ajudant de Miera i Suárez a l'absoluta que va dirigir interinament per una malaltia del primer. El Xerez (el 1995) va ser la seva última experiència a les banquetes abans de dedicar-se al golf, una altra de les seves passions. Ahir les mostres de condol de tots els clubs en què va jugar es van succeir. Així com els més de tres-cents jugadors que va entrenar. Alexanko, Buyo, Bakero, Luis Enrique, Ferrer, Urzaiz... Tots destaquen el seu etern somriure, l'optimisme i les ganes de viure. El mític massatgista Àngel Mur (van estar una dècada junts a la selecció) va tornar a encertar-la de ple: “Per a mi no ha mort, el seu record romandrà sempre.” Aquesta tarda serà incinerat al tanatori de les Corts, que quedarà petit. En pau descansi.