El gran mite català
Hermann Bonnín du al TNC ‘El comte Arnau', amb una dramatúrgia creada a partir dels tres poemes que Joan Maragall va dedicar a aquest personatge llegendari
“El del comte Arnau és probablement el mite més important d'aquest país, una llegenda impregnada per desitjos de justícia social i, en tot cas, l'obra que estrenem és la meva declaració d'amor cap a Joan Maragall”, va declarar ahir Hermann Bonnín.
El Teatre Nacional de Catalunya tanca l'homenatge a Joan Maragall, amb motiu dels 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort, amb l'estrena el 5 d'octubre d'El comte Arnau, que s'hi representarà fins al 30 del mateix mes. La dramatúrgia i la concepció escènica han estat elaborades al llarg del darrer any i mig per Hermann Bonnín, assessorat per Joan Casas, Sabine Dufrenoy i Lluís Solà, basant-se en tres poemes de Maragall: “El comte Arnau”, de Visions & cants (1900), “L'ànima”, d'Enllà (1906) i “La fi del comte l'Arnau”, de Seqüències (1911).
“L'obra la formen els tres poemes íntegres, però com un de sol, més afegits de dramatúrgia relacionats amb Goethe, Wagner i el poema La soleiada, del mateix Maragall”, detalla Bonnín, director de l'obra, que inclou un element molt important, la música de Lluís Vidal i Mariona Vila interpretada pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.
“Ha estat un luxe poder participar en un projecte com aquest, en què han decidit que calia un cor cantant a cappella; aquest ingredient és la gran aposta dels compositors, afegit al fet que els 26 membres del cor trepitgen força l'escenari, no estan en un fossar”, va comentar Josep Vila, director del cor.
Ernest Villegas interpreta al comte, i Anna Ycobalzeta, l'abadessa Adalaisa, personatges principals, i estan acompanyats per Joan Crosas, Àngels Bassas, Vicenta N'Dongo, Enric Arquimbau i Miranda Gas.
Per Villegas, “la magnitud d'aquest mite és molt forta, però penso que el més important és la força de la paraula de Maragall i el suport del cor, que crea una atmosfera impressionant”. Àngels Bassas va destacar del seu paper que “per al personatge d'Elvira, Maragall és va inspirar en la seva esposa, Clara Noble, i és una mostra de dona forta, de Ben Plantada, podríem dir”.
Joan Casas, un dels tres assessors de dramatúrgia, va considerar que “ha estat una feina arriscada; de vegades, en aquest materials incomplets trobes la plenitud i la maduresa de l'home, de l'autor, perquè per a Maragall aquesta obra era la seva pedra de toc, li va dedicar onze anys de feina i, si no hagués mort, segur que l'hauria continuat”. Casas va felicitar l'escenografia de Jean-Pierre Vergier, un terra mineral amb grans esquerdes: “Ha creat un espai de joc i, dins, les figures de Maragall segueixen els camins dels poemes.”
“La posada en escena és una fantasmagoria, una història de fantasmes en què el comte Arnau cavalca eternament”, va afegir Bonnín. Una llegenda reinterpretada per noms de la literatura catalana que van de Guimerà a Sagarra, passant per Verdaguer, Balaguer, Carner i, entre molts altres, Josep Palau i Fabre, “amic i poeta a la memòria del qual dedico aquest muntatge”, va declarar Bonnín. Tot i ser una de les configuracions simbòliques i mítiques més importants de la tradició popular catalana, “Maragall també apunta fets concrets de la seva època, com la Setmana Tràgica, la bomba del Liceu, els primers moviments socials d'una Barcelona industrialitzada... Ofereix una perspectiva apocalíptica i un viatge espiritual invers, com dient que, si hi ha un cel, és aquí, a la Terra”, va afegir.
Maragall, amb el músic Felip Pedrell, va voler dur a l'escenari el seu comte Arnau com a exemple de l'art total wagnerià, però no va ser possible. Ara, al TNC, condensada en 75 minuts i en un format força minimalista, Maragall la pot veure des del cel, des de la terra o des de l'espai incert en què es mouen els personatges.