Un mini-Lilliput

Es pot ser petit i no passar desapercebut. Més i tot encara: es pot fer un festival artístic d'esperit i tendresa gran en un espai tan minúscul com són els quioscos d'escala que hi ha a les entrades d'alguns edificis de Barcelona. De fet, s'hauria de dir que encara hi ha, perquè la seva supervivència és, cada dia que passa, més complicada, amenaçats com estan per la normativa municipal.

De veritat es pot fer una activitat artística en un local de 14 m², els més luxosos, i de 5 m², els més austers? Els artífexs del festival Lilliput –nom i cosa en total sintonia– fa tres anys que s'hi escarrassen, i enguany, presumint de fer el més difícil encara, tot i que les retallades en les subvencions també hi han tingut molt a veure, proposen una mostra més reduïda en durada i, el que sap més greu, en nombre de quioscos (de 13 a 4). Un Lilliput, doncs, en versió miniatura, “però amb més ànima resistent que mai”, exclama la directora artística, Patricia Ciriani.

La tercera edició del Lilliput es va inaugurar ahir i, fins al 22 d'octubre, proposa un tast de dansa, música, arts visuals i disseny industrial en aquests petits locals, la majoria negocis familiars, que tenen més de cent anys d'història. Com el del carrer Bonsuccés, 12, on la coreògrafa i ballarina nord-americana Eryn Rosenthal proposa unes píndoles de dansa amb la porta com a metàfora de les relacions humanes. Al carrer Sant Pere Més Alt, 31, Kls Beats ofereix un experiment audiovisual electrònic en directe en què “identificarà els culpables de la crisi”. Al carrer Ferran, 19, Laia Solé llueix una instal·lació amb vídeo, papers i ventiladors que homenatja precisament els quioscos d'escala. I a l'aparador del carrer Petritxol, 1, el dissenyador Sébastien Cordoleani ha instal·lat una làmpada molt especial.