Un joier, abatut a trets a Girona
Trenta anys després de l'assassinat d'Emili Quera queden oberts tots els interrogants sobre la mort de l'amo de la joieria, que ara ha tancat
El 10 d'abril del 1979, el joier Emili Quera Güell, de 49 anys, casat i pare de quatre fills, considerat tot un model a la societat gironina, va ser abatut a trets en el moment que aixecava la persiana de la seva botiga situada a la confluència entre la Gran Via i el carrer Nou de Girona. Eren dos quarts de nou. El joier havia pujat mig metre la persiana metàl·lica quan tres individus li van engegar tres trets a boca de canó i van fugir amb un cotxe, amb un altre individu al volant, que els esperava a la cantonada. L'assassinat va exaltar els ànims de la societat gironina, sobretot la dels botiguers, que van fer pinya i van redactar un comunicat que tot xiulant reclamava la reinstauració de la pena de mort. «Els fets esdevinguts aquest matí, amb l'assassinat d'un company, són el clar exponent d'un perill que pateix el ciutadà honrat, treballador, que respecta les lleis; lleis que són oblidades per individus sense cap mena d'escrúpols... Creiem que la justícia que mereixen és la mateixa que ells apliquen. El Gremi de Joiers i Rellotgers de la Província de Girona demana que la llei empari el ciutadà honrat i arribi, si cal, a imposar penes màximes», deia el comunicat. Però un membre de la mesa de l'assemblea de botiguers que es va celebrar al Teatre Municipal ho va dir clar i alt: «En definitiva, el que demanem és que els matin.» La sentència que volien els botiguers era clara, però executar qualsevol condemna va esdevenir difícil, o més aviat impossible, perquè, tot i els esforços de la brigada d'homicidis de la Policía Nacional de Girona, la investigació de l'assassinat d'Emili Quera va quedar estancada i el cas no es va resoldre mai. Els policies no van necessitar gaires hores per entendre que Quera no havia mort víctima d'uns atracadors, com creien, volien creure o volien fer creure els botiguers gironins. Els assaltants no s'havien endut res de la botiga i ni tan sols havien fet el gest d'intentar saquejar-la. Trenta anys després del crim, un dels policies que van encapçalar la investigació recorda encara perfectament que es van trobar «aspectes obscurs» i poca o nul·la col·laboració per part de la família de la víctima. Poques hores després del crim la policia va localitzar a Sarrià de Ter el cotxe que, segons tots els indicis, havien fet servir els assassins per fugir. Era un Renault amb matrícula francesa que havia estat llogat a Estrasburg. A dins del cotxe, amagada en un racó sota el motor, es va trobar la documentació d'un italià, que va resultar ser un capità de les aerolínies italianes. Tenien, doncs, dues pistes que els induïen a pensar que es trobaven davant l'actuació d'uns sicaris vinculats a la Màfia. Però les investigacions no van arribar gaire lluny. Es va saber que al carrabiner li havien robat la documentació i no es va poder identificar els homes que havien llogat el cotxe. Es va furgar a l'entorn de la família i, segons recorda un dels investigadors, van trobar-hi «coses estranyes». Trenta anys després, aquest responsable de la investigació continua convençut que l'assassinat que no van resoldre era un crim per encàrrec. Tots els interrogants queden oberts, i la joieria Quera, fa unes setmanes, ha tancat definitivament.
Una dependenta, cosida a punyalades a Palafrugell
Trenta anys després de l'assassinat de l'amo de la joieria Quera, mai resolt, un altre homicidi, en aquest cas d'una dependenta d'una botiga de roba de Palafrugell, també corre el risc d'anar a parar a la carpeta dels casos no resolts. El misteriós assassinat de Montserrat Sánchez dóna molts maldecaps als investigadors policials, en aquest cas dels Mossos d'Esquadra, que actualment assumeixen la seguretat ciutadana. Montserrat Sánchez va ser cosida a ganivetades per algú que la abordar a quarts de nou del vespre al pàrquing del Casal de Palafrugell. Montserrat Sánchez, veïna de Pals, separada del seu primer marit, Lluís Jofra, regidor de Begur, i casada en segones núpcies amb Josep Maria Martí, amb qui tenia un fill, va tancar la botiga Lipstick on treballava i es va dirigir a buscar el seu cotxe al pàrquing. Pocs minuts abans de les 9, un joier de la població, que també anava a buscar el cotxe al pàrquing acompanyat de la dona i els nens, va descobrir Montserrat Sánchez agonitzant al costat del seu cotxe. Res van poder fer els equips sanitaris per salvar-li la vida. Li havien clavat un reguitzell de punyalades. L'assassí s'havia esfumat. Els Mossos van rastrejar la zona i l'endemà van trobar la bossa de mà de la víctima en un safareig públic situat no gaire lluny de l'escena del crim. Els diners encara hi eren i les claus de la botiga i de casa també. Només hi faltava el telèfon mòbil de Montserrat Sánchez. Els investigadors van pensar que el seguiment de l'aparell a través del GPS podria ser-los útil. Però van trobar el telèfon i ni l'aparell ni el registre de trucades els va aportar cap dada clau. Van examinar totes les càmeres de seguretat de la zona i van localitzar una imatge d'un home que, per la situació i l'hora, podria ser l'assassí. Però la imatge és tan dolenta que ningú ha estat capaç d'identificar el sospitós. Uns dies després del crim, va semblar que la providència somreia als investigadors. Un noi del poble es va presentar a la comissaria i va explicar que ell havia llençat una bossa al safareig per ordre d'un veí seu. El noi va quedar detingut, però va resultar que tot era una invenció més de les seves. En el moment de tancar aquest especial el crim continuava sent un misteri.