La pilota que bota com trenta anys enrere
Del Sant Josep al Sant Josep passant per l'ACB, Pesic i la ULEB; de La Casera a l'Uni Girona, a punt d'entrar en l'elit femenina
El bàsquet gironí ha fet un llarg viatge de 30 anys per acabar allà mateix on era. A veure, que no se m'enfadin a la federació, no ben bé allà mateix, perquè el nombre de clubs, equips i de llicències de practicants s'ha quadriplicat fins a situar Girona com la segona regió de Catalunya, i a molta distància de les altres. Però en el bàsquet de més nivell, estem rigorosament allà mateix. La temporada 1978/1979 el màxim exponent era el Sant Josep, que jugava a tercera divisió (la tercera categoria, tot i que tres anys després va ser la quarta amb l'aparició de la primera B), i avui el mateix Sant Josep –fundat el 1962– és a la LEB Bronze, quarta categoria estatal.
Pel mig hi ha hagut: una ascensió sense pressa però sense pausa (de tercera la temporada 1979/1980 a l'ACB en la 1988/1989); una llarga estada de vint anys a l'elit amb molts diners abocats per un empresari (Joaquim Vidal) i un parell de plans de sanejament amb fons institucionals, premiats esportivament amb comptagotes; i un epíleg de tres anys en l'autèntica elit europea (Pesic, Raül López, Fran Vázquez, Sada i Marc Gasol, campió de la copa FIBA i finalista de la ULEB) que ha conduït de dret a una ruïna sempre temuda i mai prou ben previnguda i que, paradoxalment, no ha servit per al que solen servir aquests daltabaixos, per valorar el que es tenia quan s'ha deixat de tenir: poques llàgrimes (de fet, cap, fora de l'afició més fidel i els treballadors del club) i menys esforç, pel que fa a la iniciativa privada i pública gironina, per salvar un patrimoni que costarà molt de recobrar malgrat la il·lusió –un cop més amb pocs recursos econòmics– del recuperat Sant Josep, ara a les mans de Francesc Ferroni, Pere Capdevila i Martí Artigas.
Les divisions esportives poden ser equiparables, però el triangle que formaven fa 30 anys Ramon Sitjà (el mestre, l'impulsor del Sant Josep), Francesc Faure (el club) i el ja desaparegut Nando Heras (l'entrenador) és irrepetible perquè el context en si mateix és incomparable. Avui a LEB Bronze hi ha jugadors i entrenadors professionals. Fa 30 anys els Sitjà, Batlle, Serra, Raimon Mora, Pomar, Grabuleda, Torres o Juanhuix no només no eren professionals, sinó que si algun podia jugar a primera (com feia Robert Mora en aquell temps) no tenien segur viure del bàsquet.
De La Casera a l'Uni.
«Som on havíem de ser»
Hem fet un salt sideral en trenta anys o no estem tan lluny de com estàvem?
–«Sideral, segur. Si em diuen que estaríem vint anys a l'ACB... Ara bé, a mi no m'ha sorprès on hem caigut ara. A Girona el cap de setmana la gent se'n va la platja a l'estiu i a la muntanya a l'hivern. I si no hi ha massa social, res a fer. Quan estava en el club, el camp no era mai ple. Tal com va pujar el bàsquet aquí, Fontajau hauria d'haver quedat petit i això no ha passat. I al Girona de futbol li passarà el mateix. Molts anys enrere hi havia el millor equip d'hoquei de l'Estat i hi havia 150 persones, sempre els mateixos. És llàstima, però ara som on havíem de ser.»
–Com diu?
–«Per l'afició que tenim, sí. A Girona som 2.000 aficionats i per això, una LEB Plata i gràcies. Quan érem a l'ACB i algú trucava perquè volia abonar-se, li deies el preu i calculava que si faltava dos o tres partits ja no li sortia a compte. Un no s'ha de fer soci per buscar un avantatge, sinó perquè sent un entusiasme. A l'Uni Girona hi van 200 persones, i això que no cobren. Hem disfrutat molt durant vint anys però no m'ha sorprès arribar on som. No pensava que hi arribaríem per aquesta davallada econòmica. Era l'esportiva, la que veia venir.»
–Com funcionava el Sant Josep el 1979?
–«No era gaire complicat. Ningú no cobrava. Ara costa molt trobar molta gent i aleshores no costava. Un monitor vol cobrar i és un problema per als clubs per portar endavant les coses. Admiro els directius d'avui perquè les han de passar molt punyeteres. Sempre hi ha algun pare que segueix mentre el fill juga, però quan deixa de jugar s'ha acabat.»
–Està decebut per tot plegat?
–«No, perquè fa més de cinquanta anys que estic en l'esport i mai no he vist una gran quantitat de gent que tingués molta tirada per res. Ja es veu a l'Uni Girona: juga en la segona categoria estatal i hi hauria d'anar més gent.»
–En bàsquet femení no costa tant tenir un equip en l'elit.
–«Però tornem allà mateix. A La Casera de Figueres, l'Adepaf o el GEiEG no cobrava gairebé ningú i tenien molts col·laboradors. Avui, tot costa molt de sostenir econòmicament.»