Més que un triplet

A aquest final de temporada hi hem arribat quasi al límit de les nostres forces i possibilitats, mancats de jugadors clau. Però ha quedat clar que aquest equip té un líder que sap molt bé el que té entre mans i com ho ha de fer rutllar. Guardiola ha sabut treure de cada un dels seus jugadors el millor i entendre on són i per a qui juguen: per al club més gran del món, per a una ciutat i per a tot un país-nació.

Ens han fet vibrar com mai amb:

1) El 2 a 6. Que fort! Quin regal dels déus! Aquest resultat té tant o més valor que una copa i per tant hauria d'ésser mereixedor d'un trofeu, així que més que un triplet... és un quadriplet,

2.- La final de València. 4-1 amb l'afegit de la gran xiulada, senyeres i ikurrins al mateix ritme. Totes les alarmes es disparen, nerviosisme que provoca acomiadaments immediats en el búnquer centralista i contraatac de la Brunete mediàtica. Mare de Déu quina esgarrifança, quina «gallina de piel».

3.- La Lliga que cau pel seu propi pes com una llosa sobre aquells que parlaven de chorreos, canguelos i un repertori ric en adjectius

4.- I el quadriplet (?): 2 a 0 a tot un Manchester U. Jugant i jugant, com sempre, teva-meva i gol, sense jugadors com Márquez, Abidal ni Alves al darrere, però amb un Puyol, un Toure i un Silvinho i un Víctor sensacionals, amb un Messi posant la cirereta amb un gol definitiu de cap i superant Cristiano Ronaldo, deixant clar qui és el millor jugador del món; amb uns Xavi i Iniesta insuperables i amb un Pep Guardiola posant en evidencia tota una llegenda com és Sir Alex Ferguson.

Quina temporada, quin mes de maig, senyor! Glòria al Barça. Gràcies, Pep. Visca Catalunya!