Dedicat als lladres d'obres d'art

Comencem amb una bona notícia. Sabíem que el mercat de l'art estava tocat, però ara acabem de descobrir que el mercat negre de l'art tampoc està per tirar coets. Fa uns dies, els lladres d'una obra de René Magritte, la meravellosa Olympia que va pintar el 1948, van decidir retornar-la al seu propietari, la casa museu de l'artista surrealista de Jette, al nord de Brussel·les, d'on se la van endur l'any 2009 a punta de pistola i a cara descoberta, perquè no han aconseguit vendre-la a ningú. L'obra és una petita delícia de 60x80 centímetres i està valorada en més de tres milions d'euros. Magritte hi va pintar la seva dona tot inspirant-se, per no dir imitant, en l'Olympia d'Édouard Manet, del 1863, qui al seu torn s'havia apropiat de l'ànima de La maja desnuda de Goya, de la darrera dècada del XVIII; de la Venus d'Urbino de Ticià, del 1538; i a l'origen de tots aquests esplèndids nus femenins, de la Venus adormida de Giorgione, dels primers anys del XVI.

Continuem amb una notícia bona... a mitges. El duc de Sutherland no n'és pas, de lladre, però quan fa un parell d'anys –casualment, per les mateixes dates que els delinqüents entraven al museu Magritte– es va adonar que al seu compte corrent no hi tenia ni un cèntim no se li va ocórrer res més que amenaçar el govern britànic amb vendre's a l'estranger dues obres mestres de Ticià que li havia deixat en dipòsit, Diana i Acteó i Diana i Calixt. A partir d'aquell moment, es va engegar una sonada campanya per recaptar els diners que demanava l'aristòcrata arruïnat, uns cent milions d'euros, i evitar així que les dues obres sortissin a fora del país. Se'n van aconseguir la meitat amb l'ajuda de gent anònima, mecenes multimilionaris i una partida de diner públic considerable, i vet aquí que Diana i Acteó es va poder salvar. Per celebrar-ho, l'obra ha iniciat ara una gira a diferents museus del Regne Unit (en aquests moments, llueix a la Walker Art Gallery de Liverpool). Però, com dèiem, la notícia és bona a mitges. El 2013 és el termini que ha fixat el duc de Sutherland perquè li paguin els 50 milions que falten per rescatar el quadre bessó, Diana i Calixt. I ara la cosa sembla molt més complicada, sobretot perquè els polítics no estan disposats a deixar anar més calés. N'hi va haver un, del bàndol laborista, que durant la campanya de recaptació va arribar a dir: “Ticià? La majoria de britànics es deuen pensar que és un futbolista italià.”

I acabem amb una mala notícia. L'exadvocat de José María Ruiz-Mateos ha presentat fa poc una querella en què acusa els fills de l'inefable empresari, amb l'aigua al coll per la desfeta de l'imperi de Nueva Rumasa, d'haver-se endut a Suïssa les valuosíssimes obres d'art que decoraven la mansió familiar al privilegiat barri madrileny de Somosaguas. Parets i més parets (ep!, que la residència dels Ruiz-Mateos té 1.700 metres quadrats) han quedat buides de la nit al dia. Segons l'advocat, les obres es van anar traient d'amagat i van desaparèixer en furgonetes. Està clar que tenen molta pressa per vendre. No es pensin que l'esperpèntic industrial del hòlding de l'abella tenia mal gust: a la seva col·lecció es veu que hi hauria un bon grapat d'olis d'Hispaleto, una altra colla de teles de l'escola de José de Ribera, un recital de pintura flamenca, un fons de tapissos del segle XVI... Glups. Només em faig una pregunta: el Ministeri de Cultura no hi té res a dir?