Cultura

Crònica

teatre

Aquell viatge impossible

Christiane Jatahy revisita ‘Les tres germanes' a París abans de fer-ho a l'octubre al Canal de Temporada Alta

Christiane Jatahy convida a fer un viatge impossible. És un salt a l'abisme, proper al de la mort. Si ja va ensenyar la seva desesperança per a la condició humana amb una estripadora versió de Julia, ara hi torna a I si elles marxessin a Moscou? a partir del clàssic de Les tres germanes de Txèkhov (l'espectacle es farà el 4 i el 5 d'octubre al Canal de Temporada Alta). Jatahy vol retratar el present amb les seves creacions. Que són un híbrid de teatre i de cinema (d'on ella prové). Al Centquatre-París també s'ha pogut veure una instal·lació: en realitat, un vídeo amb el qual edita el seu treball de recerca per donar les coordenades de la utopia, aquell viatge impossible de les germanes de Txèkhov, que avui somnien els immigants per poder prosperar. La veritat està en el contrast entre llums i ombres.

I és que Olga, Irina i Maixa entenen Moscou com un desig, aparentment accessible però que no sabran aproximar-lo gens. Si en Txèkhov la dependència de l'home era evident i això les condemnava a ser directores d'escola o bé mares de família amb un marit treballador i honest o bé entre militar i aristòcrata. Les germanes de Vértice de Teatro estan molt afectades pel seu rellotge vital: Irina, la jove, amb només vint anys, és l'energia, la consciència que es pot canviar el món; Maria, propera a la trentena, és l'acció (ja ha entès que no podrà canviar el món: opta per disposar d'una vida plaent i constructiva, de la qual pugui estar orgullosa); Olga, finalment, és la germana gran i se sap fracassada(les condicions externes l'afecten). Ella ja només busca mantenir l'ecosistema afable de casa, en certa manera mantenir les formes per –en la intimitat amb les germanes– jugar que algun dia trobaran la manera de marxar a Moscou.

Jatahy manté tres càmeres a escena. Són vitals per entendre el procés perquè, a diferència de Julia, les imatges captades no es projecten al fons de l'escena, sinó en una pantalla veïna, amb una realització que varia cada funció. La duresa i intensitat de Júlia ara està més diluïda. Perquè, per exemple, s'introdueix el públic a l'escena (convidant-lo a cava, a vi, a pastís i a ballar i asseure's al sofà). Aquest joc genera una empatia amb els actors més que no pas amb els personatges. Jatahy, però, modula la intensitat al seu gust proposant escenes de postal per la seva bellesa i, cap al final, novament, per la seva cruesa. L'home esclafa tota possibilitat d'utopia d'aquestes tres germanes. En les entrevistes, en canvi, sembla que per moments s'arriba a algun estadi de felicitat, una estació veïna (si no és un mirall) de la utopia: ho aconsegueix amb un plor fèrtil(entre sensacions de sorpresa, ridiculesa i satisfacció per compartir un secret). Una noia havia escrit en una carta que, de petita, es pensava que en el país on volia anar la fruita plovia del cel. El vídeo es tanca amb una mena de performance en què li regalen un paraigua tancat. Quan l'obre, apareixen unes pomes enganxades a les puntes de les barnilles. Pomes a distància per ser mossegades. El plor d'Olga, en canvi, és desconsolat i dolorosament silenciós quan, enmig de la festa, ningú la treu a ballar. El seu viatge, ho sap i ho constata, és impossible.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.