“Abans, fer un disc era com fer un film”

És, de fet, una etiqueta inventada per un noi que és col·leccionista de discos i que té un blog anomenat Estudio del sonido esnob. Diu Costa Fleming a una zona de discoteques que hi havia a Madrid, prop del Bernabéu, a principis dels setanta, quan va néixer tota aquesta cultura de la disco i el cubata. Fa un exercici per imaginar-se quina música hi deuria sonar, que és tota aquella música espanyola arreglada per Augusto Algueró, Alfonso Santisteban... Pensant-hi vaig anar a caure a la meva infància, quan a Aplauso o Tocata hi podien sortir un cantant de rock i una folklòrica.

Sí, és una època que sempre s'ha rebutjat molt, però necessitava fer un homenatge a la música de quan era petit, entre la qual no únicament hi ha això, sinó també grups de ràdio FM com ara Fleetwood Mac i Prefab Sprout. Música volia dir tele i ràdio, en aquella època.

De pressupost, almenys en el meu cas. Abans un disc era fruit d'un projecte col·lectiu, semblant al de fer un film, i ara tot es redueix a un paio tancat a casa fent presets amb l'ordinador. Tot plegat ha quedat empobrit, i hi ha coneixements que s'han perdut.

Sí, totalment, però cal tenir en compte el context. Espanya havia entrat a la Comunitat Europea i volíem demostrar que la nostra música era equiparable a la d'altres països. La movida ja havia volgut demostrar que érem moderns com ningú. També Pilar Miró es va carregar el cine d'Antonio Ozores a favor d'un cine que pogués ser premiat a Berlín. Aquells grups, però, necessitàvem passar un procés d'aprenentatge, i això, en un país com Espanya, no va ser fàcil.