Vint anys sense en Fabià

Fa dues dècades que el teatre català és orfe de l'energia de Fabià Puigserver. Aquell nen que va descobrir la màgia de l'escena als 11 anys en una funció de Parsifal, a França, i que posteriorment armaria la seva intuïció als estudis al Liceu d'Arts Plàstiques de Polònia, va ser el rostre més visible en la creació del Teatre Lliure. A la infància, Fabià (Olot, 1938-Barcelona, 1991) va anar saltant de ciutat en ciutat, per raons polítiques dels seus pares; es van exiliar a París després de la Guerra Civil i van ser deportats a Algèria per la implicació del pare en lluites sindicals a França, d'on saltarien a Varsòvia, fins al retorn, el 1959, a Barcelona. És en l'ambient gris dels seixanta que Puigserver ha d'adaptar-se. A Catalunya, només el teatre independent manté una ànima militant i valenta. És a redós de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) que Puigserver estableix els fonaments del que serà el Teatre Lliure. Una exposició a l'Institut del Teatre (oberta fins al 30 de juny) fa un exhaustiu repàs de l'obra de Puigserver com a escenògraf, director i impulsor del Lliure, a més de pedagog. L'obra incorpora teatrins del mateix Puigserver, així com vestuari, figurins i un vídeo que mostra l'evolució, per exemple, de la producció de La flauta màgica, amb Lluís Homar i Emma Vilarasau (Papageno i Papagena, respectivament).

Puigserver va consolidar la seva passió pel teatre fent els estudis a Varsòvia. Era un escenògraf que buscava una proximitat variable amb l'espectador. No volia que res acotés la llibertat de representar. L'escenari a la italiana havia de ser el primer element del qual alliberar-se. En aquest sentit, era ferma la decisió de deixar buit l'espai d'escenari i platea perquè el Teatre La Lleialtat (on, segons el conte d'Emili Teixidor, que recull l'exposició, no s'hi feia teatre des dels anys 60) s'adaptés a les variables que demanés la proposta escènica. Molts són els que recorden la pujada de les escales del teatre com un viatge a la llibertat. Perquè dins de la sala s'hi respirava una espontaneïtat que no hi havia als carrers i perquè calia sorprendre's amb el canvi d'ubicació d'escenari i també d'espectadors.

Puigserver no va començar a dirigir fins al cap de molts anys de carrera. Ho fa com una conseqüència lògica, després de comprovar que ja domina l'espai i que vol dotar d'acció i actitud allò que s'interpreta. A Barcelona, el seu primer espai de referència és al Grup de Teatre Independent que, amb la direcció de Francesc Nel·lo, treballen des del 1966 fins al 1970 al Casino de l'Aliança de Poblenou. Un dels muntatges que preparen és, precisament, Els baixos fons. El mateix muntatge que ara el música Dani Nel·lo (fill del director) i la directora Carme Portaceli (fidel al mestratge de Puigserver) representen al TNC. L'Escorpí i el Lliure arriben amb la pretensió de consolidar una carrera professional. A mitjan anys 70, grups com els Comediants o Els Joglars estableixen les bases de la professionalització, de manera molt comunitària: com a veritable companyia per a alegries i fatigues. Puigserver hi aspira amb el Lliure. Després de convèncer els responsables de La Lleialtat que els cedeixin la sala, comencen a produir espectacles i a rebre muntatges d'altres companyies. L'assistència de públic, sempre elevada, fa evident la necessitat d'un nou espai.

I l'òpera? Guillem-Jordi Graells comenta a aquest diari que el seu teatre natural hagués estat el Liceu. Però en aquells anys les produccions operístiques a Barcelona se saldaven amb decorats de paper i poca innovació. Puigserver era conscient que no podia abocar esforços a aquest gènere, que demanava molt temps ja que ell era el timó d'un Lliure que calia dur a port.