Un dels contes en català més bonics

Fa un any o dos, vaig llegir un dels contes més bonics escrits en valencià-català per Raquel Ricard “El Quadern d'Àngela”; a l'Àngela Xi'an els pares li han regalat un quadern pel seu dotzé aniversari; l'Àngela és adoptada i el seu país d'origen és La Xina; els seus pares li l'han regalat perquè és una apassionada de les paraules, amant dels diccionaris i addicta a les històries. Per això, l'Àngela ompli les seues pàgines d'observacions sucoses, d'investigacions lèxiques ocurrents i d'històries meravelloses nascudes d'una imaginació desbordant i de la necessitat d'anar aclarint dubtes i interrogants que li sorgeixen a la vida perquè és de les que pensen que tots els infants vénen de La Xina, posem per cas, o que tots els infants són adoptats; aquest conte de Raquel Ricard és un exercici narratiu fantàstic sobre la importància de les arrels, de la tendresa, de l'amor, de la lectura i de l'escriptura en qualsevol procés identitari que ens duga a créixer més; recorde que quan li'l vaig llegir a la meua filla Aitana —que viu a Barcelona— ploràrem juntes perquè al seu interior hi ha històries màgiques inoblidables, de les que ens sacsegen, emocionen i no pots evitar unes llàgrimes furtives esgolar-se galtes avall.

Des que vaig llegir “El Quadern d'Àngela” quan observe a una xiqueta de fesomia xinesa, pare les orelles a vore com parla i recorde el conte, la passió de l'Àngela Xi'an pels mots, per les llengües, per l'aprenentatge i pel saber que naix de la curiositat, de la sorpresa, dels interrogants i del conreu de la imaginació per col·leccionar les històries més belles del món que ens commouen i ens obrim el cor a altres cors… Potser si no hagués llegit aquest conte d'”El Quadern d'Àngela”, l'altre dia hagués sigut un dia com qualsevol altre, sense cap significat, no m'hauria fixat amb una xiqueta (al barceloní es diu “nena” i al mallorquí “al·lota”) de fesomia xinesa que hi havia amb sa mare, que duia ulleres fosques, a una parada de bus a l'avinguda Blasco Ibáñez de València, on desemboca l'Avinguda de Catalunya; mentre esperàvem el bus número 90, ella, d'uns sis anys, vestida d'uniforme, estava molt impacient i pensava que tots els autobusos que venien eren el “noventa”; ella i sa mare només parlaven en castellà, però a la seua mare se li notava un accent valencià portentós i inconfusible; li preguntí a sa mare si estaven molt de temps esperant i em digué —amb un català de València excel·lent— que elles també havien acabat d'arribar ara mateix, la nena potser era la primera vegada que oïa parlar en valencià i li preguntà a sa mare, —molt estranyada—, en quina llengua tan “rara”parlava jo (vaig estar a punt de dir-li que parlava en “xinés”, però, em mosseguí la llengua perquè em semblà què, segons com, podia interpretar-se com una broma cruel), sa mare li va dir que era el “valencià” i ella li va respondre —amb un deix de caprici— que no volia escoltar parlar més que en espanyol i en cap altra parla… Li va aflorar una inseguretat emocional i una rigidesa que es traduïa en voler negar la diversitat de les distintes parles i llengües del món, com si l'uniformitat fos la norma per assossegar-se, com si només volguera que hi hagués una sola fesomia que li apaivagara tots els seus dubtes infantils que naixen de mirar-se a l'espill i d'observar algunes ‘diferències' inexplicades que potser li han amagat; sa mare, —condescendent— l'amanyagà per calmar-la, com dient-li que no es preocupara que es faria només el que ella volguera, que, en un cercle perfectament tancat, potser era el que els seus pares l'havien induïda a desitjar prèviament ocultant-li altres llengües i fent-li-les odioses a les seues oïdes, inexpertes en diversitats, en variacions, matisos, tons i riqueses...

Jo fiu com si no l'haguera escoltada però em vaig entristir fins al punt que potser, humitejant-se-me els ulls em caigué alguna gota de sal galtes avall perquè, —pel contrast brutal—, recordí la curiositat filològica del personatge principal del conte d'El Quadern d'Àngela; també recordí la realitat de la filla d'uns amics ecologistes d'Algemesí, quan dugueren a la seua filla de La Xina, ells no dubtaren un instant que li parlarien sempre en el català de la Ribera perquè l'aprenguera excel·lentment (com així ho ha fet, com si haguera nascut al nostre país i fos valenciana o catalana des del primer dia); quan la vaig conèixer, la seua mare, —valenciana d'origen aragonés— em digué que volia que la seua filla aprenguera a més del valencià, també el castellà i d'altres llengües estrangeres (francés, anglés), que li ofereixen classes de xinés des de xicoteta perquè quan siga major puga visitar el país d'on va venir, si vol tenir aquesta oportunitat de conèixer les arrels dels seus ancestres biològics; el seus pares reals, el que volen és que la seua estimadíssima filla aprenga totes les llengües i sabers que vulga perquè ells l'ajudaran, li parlaran amb afecte i tendresa, li donaran abraçades i li obriran el cor a altres horitzons perquè a més d'adaptar-se al seu propi context valencià perfectament, cresca molt alt i les seues referències siguen amples, flexibles i obertes per aclarir-li tots els dubtes i preguntes que li vinguen i donar-li totes les seguretats que li calga perquè siga sabuda, lliure, desvetllada i feliç; i que es mire a l'espill, a la seua cara i a la dels seus pares, sense avergonyir-se de res perquè li han explicat que la diversitat forma part de la vida i que la mateixa vida, —biològica i social—, no és res sinó diversitat, tonalitats i matisos plens de riquesa, com observem quan mirem de salvar el riu Xúquer o el Delta de l'Ebre i contemplen la varietat de revoltes, de terres, d'aigües, de llengües, de cultures i d'ecosistemes que hi ha a la Terra; mentre esperem el bus de la vida per viatjar més lluny, l'horitzó s'amplia (o s'estreta); nosaltres decidim què fem amb la nostra vida i la de les nostres filles i fills, si volem que sàpien més o menys, és a dir, si volem que siguen intel·ligents o que ignoren les llengües i cultures que hi ha al seu entorn... Això de propiciar que ignoren la pròpia llengua del país on viuen, tot i que al País Valencià, sovint es fa, em sembla un crim, és com castrar espiritualment i culturalment un infant, com matar un rossinyol.