Patates viudes

L'altre matí, camí de la feina, passava pel carrer Nou la Rambla de Barcelona, en ple Raval, i vaig sentir com una dona molt senzilla deia a un pobre amb l'aspecte de passar gana: “Aquest migdia vine per casa, que tindràs patates guisades.” Al Raval i a altres punts dels país hi ha gana i també solidaritat, organitzada o espontània.

Patates guisades. La meva àvia d'aquest plat en deia patates viudes. Era com un estofat de carn i patates, però sense carn i només patates. Com que la meva àvia era viuda jo em pensava que es tractava d'una fórmula culinària de creació seva. Després vaig saber que era un plat de l'època de la gana al qual, passada la gana, o sigui la guerra i la postguerra, la meva àvia havia acabat trobant gust i gràcia. Moltes receptes que tenim per tradicionals i suculentes són el resultat de projectar gana i imaginació sobre unes bledes, una ceba i un raig d'oli. No en parlem més.

Si ara jo els digués que un cop a la feina em vaig trobar sobre la taula una novetat editorial que parla de la gana de la guerra i de les patates que fan d'acompanyament del no-res vostès es pensaran que m'ho faig venir bé perquè l'article lligui. Sobre la taula tenia un llibre de l'historiador Joan de Déu Domènech editat per Pòrtic que es titula La batalla de l'ou i que parla de la gana de la guerra.

Si el lector té estómac per superar el primer capítol, on s'explica per què entre el 36 i el 37 el cens de gats, gossos i coloms va disminuir tant, es trobarà amb unes històries molt ben documentades i explicades que parlen de racionament, de les cues de comprar pa, del dilema entre si proveir d'aliments el front o la rereguarda, o de la batalla de l'ou que dóna títol al llibre i que va ser el nom que va rebre la campanya de la Generalitat perquè tothom tingués a casa un galliner que li permetés proveir-se d'ous i carn. La campanya va fracassar perquè mantenir aviram és més difícil que no sembla i perquè la gana era tan aguda que la gent es menjava el pinso abans que cedir-lo a la volateria.

Per allargar el plat, de vegades la iaia hi afegia ou dur. Li devia venir de la batalla de l'ou o és que ja s'ho podia permetre. La dona del Raval, la de la gana d'ara, només va prometre a l'home patates.