Xaloc mata mosques a canonades

Que l'administració pública passa per un mal moment és sabut. La crisi els afecta i el calaix no és ple com voldrien. El govern espanyol decreta amnisties fiscals perquè diu que així aflorarà el diner negre i les administracions se les pensen i repensen totes per recaptar. La deshumanització de l'administració és un fet i que tots plegats som poc més que un NIF ja no és cap secret. El cas és que la voràgine recaptatòria hi ha cops que s'acosta al ridícul. És el cas d'Antònia Balastegui, una àvia de 86 anys a qui el febrer passat li va arribar una ordre d'embargament del seu cotxe, un Renault Clio, que ella va conduir fins fa dos anys i que ara ha cedit al seu nét, en Jordi, perquè pugui portar amunt i avall la seva besnéta. La reclamació: un deute amb l'Ajuntament de Torroella de Montgrí de 3,89 euros. Objectivament, una desproporció entre “delicte” i pena.

Tot plegat sembla que va començar un dia ja llunyà del 2008, quan Antònia Balastegui sortia de casa amb pressa. No tenia temps d'arribar a fer tot allò que li calia fer. Havia de passar per la tintoreria. Arribada a la plaça de Catalunya, hi va deixar el cotxe en zona prohibida. “Un moment i prou”, com hem fet tots en algun moment o altre. Entra a la tintoreria i en surt poc després. El temps suficient perquè el vigilant li posés la multa. Fins aquí, res que no passi cada dia.

L'Antònia s'enfada i decideix no pagar. La seva filla, la Maribel, li avança: “Acabaràs pagant!”. “No pagaré”, va decretar. Mesos després, la seva filla detecta un càrrec en la llibreta d'estalvi. “Mira, deies que no pagaries? Ja ho has fet.” El tema semblava tancat fins que, la setmana passada, la Maribel fent endreça va descobrir un paper de Xaloc que l'Antònia havia guardat en un calaix en què es llegia, clar i català: “Declaro embargat el vehicle de la seva propietat Renault Clio.” El motiu: un deute de 3,89 euros amb l'Ajuntament de Torroella de Montgrí. El concepte, unes línies més amunt, ben clar: “Multes de l'exercici 2008.”

La Maribel no entenia res i només va saber deduir que potser en el moment de cobrar-li el càrrec no hi havia prou diners al compte. Finalment ahir va agafar la notificació i va anar a l'oficina de recaptació de Xaloc a la Bisbal per resoldre-ho tot. La funcionària que la va atendre li va notificar –segons explica la Maribel– un descoratjador: “Això està fora de termini.” Després d'un silenci, va escoltar un altre decebedor: “Això té recàrrec.” La Maribel, vençuda per l'eficiència de la funcionària, va dir, “endavant” i va acabar pagant. El recàrrec, admetia ahir, “l'hem pagat a mitges amb la mare”. Un cèntim cadascuna i, sobretot, amb l'orgull ciutadà d'haver contribuït al sosteniment de la hisenda municipal del seu poble.

El nét de l'Antònia, en Jordi, ciutadà compromès, ho veia clar ahir amb l'assumpte ja resolt: “Si estiguéssim parlant d'un deute de tres euros no ho entendria, però és clar, és que n'estem parlant d'un de vora quatre.”