Elisa Ruiz
Vidua de Jordi Estadella
“Només hi ha una viuda, la que està amb ell al final”
Dos anys sense Jordi Estadella. Va ser l'home de la seva vida?
Sí. Ens vam casar el 2004 però la veritat és que ja ens vèiem des de molt joves, jo tenia 19 anys. El vaig sentir per la ràdio i vaig pensar “l'has de conèixer”. I després, a poc a poc, la cosa va anar a més.
Però ell estava casat.
El seu era un matrimoni convencional, es va casar perquè tocava i va tenir dos fills, però una vida de parella a fons l'ha fet amb mi. Es va separar i des del 1997 vivíem junts. Ho compartíem tot, fins i tot a nivell professional. M'aportava tantes coses! Era culte, viatger, simpàtic, afectuós...
I van tenir un fill.
Va ser un regal que em va fer el Jordi perquè jo volia ser mare i a més ser mare d'un fill seu. En Mauro va néixer quan jo tenia 46 anys i és el millor que tinc a la vida. El Jordi i ell s'estimaven molt. El nen porta molt bé el dol, el reconeix a les fotos però sap que no tornarà. Em diu: “Mama, ara estem nosaltres sols.” He de donar molt les gràcies a l'escola l'Horitzó per haver-lo cuidat tan bé.
Aquests dos anys ha hagut de lluitar per poder cobrar la viudetat completa. Per què?
Perquè la llei era ambigua quan ho vaig demanar. Per cobrar el 100% de la pensió havia de fer 14 anys de la separació de l'anterior matrimoni de Jordi, i ho complia, per tant me la van donar. Però després la primera dona va recórrer i la Seguretat Social també ho ha fet perquè no feia prou anys del divorci. Ara estic a l'espera de judici i ho trobo molt injust.
Creu que la primera dona no hauria de demanar la pensió?
Penso que cadascú ha d'obrar amb la consciència neta i no amb ràbia perquè fa temps que vas deixar de ser esposa. Ella va cobrar una suculenta pensió compensatòria de cop al seu dia. A banda, el Jordi li va passar pensió alimentària al fill més jove, i major d'edat, fins que va morir. Ara els fills tenen 24 i 30 anys, i en Mauro, 6.
És recelosa amb la justícia?
La veritat és que desconfio de com s'aplica la llei perquè quan el Jordi ja no era una estrella televisiva i van baixar els seus ingressos va demanar una revisió de la pensió del seu fill, ja major d'edat, i la jutgessa que ens va tocar no l'hi va concedir. Ho va tornar a fer quan va néixer el Mauro i també l'hi van denegar.
La seva és una lluita extrapolable a altres casos?
Jo ho faig per dignitat i també per necessitat. Si em donen la viudetat s'afavorirà la part més dèbil. Hi haurà un precedent, es farà el que és de sentit comú, i de justícia, i això pot arrossegar altres dones a demanar-la. És bo que se sàpiga també que a la vida és important casar-se, tenir papers. Només hi ha una esposa i és l'actual. I només hi ha d'haver una viuda, la que dorm amb el marit fins al final, la que l'abraça quan deixa de respirar, la que segueix enamorada d'ell quan ja no hi és.