Blanca Llum Vidal

Em deixo anar i en rellegir-me –operació complicada–, intento treure el cap per la finestra i mirar la realitat per explicar-la des del meu punt de vista, sense oblidar el seu vessant abstracte. M'agrada aquesta mescla entre figuració i surrealisme. Són esqueixos, mirades puntuals. Volia provar altres maneres d'escriptura. Quan escrivia aquestes peces, estava fent un altre llibre de poemes, La punyetera flor, un camí que anava seguint. Em calia agafar aire i deixar-lo anar, perquè l'altre llibre és en vers i amb una mateixa estructura. Aquí no em limito a fer descripcions sinó que m'agrada mirar una cosa i transformar-la. Entenc que aquestes proses de vegades semblen quadres, però no és ben bé això perquè els he volgut donar moviment per dins. No hi ha una trama, no hi ha personatges, però l'home hi és present. Primer ho volia titular Històries i un altre element. Sempre amb aquesta copulativa per separar la referència a dos tipus de mirada: la de peu pla, estàtica, i una altra que sobrevola, més dinàmica.

Aquí, Rodoreda. No només per la prosa sinó perquè és l'autor que més m'ha impactat, sobretot per la manera de mirar i explicar la vida. Molt profunda i alhora molt superficial en el bon sentit. I també hi ha la influència de Max Jacob. Just abans d'escriure això em vaig llegir El gobelet dels daus d'una tirada, al Morrot, a Montjuïc, en veu alta.

Sí, jo sóc de Barcelona, però he viscut molts anys a Casserres, on es parla un català central, sotsferéstec. A més, tota la meva família materna és de Mallorca. No és un intent de demostració de lèxic. És el que tinc present sempre, fins i tot quan parlo, em puc posar a xerrar mallorquí, de sobte.

Sóc treballadora social o més ben dit existent social. Treballo amb discapacitats psíquics, que són una font d'aprenentatge per escriure perquè a mi el que em fa escriure és el contacte humà. M'agrada estar en dos pols que són tan diferents i que no crec que estiguin tan allunyats. Està bé ajudar una persona a fer-se el dinar o a dutxar-se i després anar a classe de literatura comparada d'una gran eminència, més que res per no quedar-se penjat en cap dels dos globus.

No, no em passa. Jo escric molt, però no ho considero una qualitat sinó que ho faig per por d'aturar la màquina. He d'anar paint que no passa res si un dia no escric.

I si un dia et quedes en aquesta mena d'estat de no escriure? Jo no ho vull. Vull anar fent i això en cap cas vol dir anar acumulant. Mai res no és definitiu ni està acabat. Molts cops hem d'escriure textos per acabar fent-ne d'altres. Són passos, camins. És un combat per existir, més que no pas un exercici terapèutic, encara que les grandiloqüències no m'agraden: crear et fa sentir una força amb tu mateixa, una cosa que ningú no et traurà mai. No hi crec, en les inspiracions místiques. És un treball, un esforç d'escriptura i bàsicament de lectura.

La revolució desconeguda, de Volin, després de La comuna de París, de Kropotkin. És temps de llegir aquestes coses. I també Vilaniu, de Narcís Oller, i ara coses de l'Hélène Cixous, ja que m'ha tocat llegir-la al Palau de la Música durant el Festival de Poesia, tot un honor, encara que jo hauria preferit anar-hi per escoltar-la a ella. És una autora que violenta la llengua i alhora la fa cantar.

Sí, però que no sigui una prioritat. La Maria Bohigas [l'editora] em deia “Trenca el metrònom” perquè poden acabar sent versos acumulats. Vull que la lectura en silenci pugui ser tan important com l'altra, encara que jo treballi en veu alta, no significa que el lector hagi de fer el mateix.

Sí, jo treballo en un pis amb dotze persones i puc estar amb persones que no parlen i se saben comunicar molt.