El llibre que em regalà Amaranta

El diumenge 26 de març havia quedat a dinar amb les meues dues filles, que viuen a Barcelona; quedàrem a l'eixida de la boca del Metro que dóna al bar Zurich i se n'anàrem, passejant per les Rambles, a cercar un restaurant vegà del carrer l'Hospital, a dinar i contar-nos els projectes de futur, els viatges i els canvis que vindran. El dia abans havia anat al poble de Sant Andreu, ara barri prop de Santa Coloma de Gramenet, a dur-li a la seua germana xicoteta, Aitana, perquè les abellia estar juntes abans de separar-se, un temps, perquè la meua filla major havia de tornar a Anglaterra a rematar els estudis de doctorat en sociologia ecològica uns dies després. Allà, Amaranta em regalà un llibre que es publicà el 2008 “A sol i serena. Dones, món rural i pagesia”, editat per l'Institut de les dones de la Generalitat de Catalunya.

Què significa avui ser dona pagesa i viure a la Catalunya rural? Aquesta és una de les preguntes que Rosa Binimelis Adell, Mariona Bosch Oliver i Amaranta Herrero Cabrejas, de l'Institut d'Economia Ecològica i Ecologia Política, intenten respondre en aquest llibret. És per això que escric aquest article, posant l'èmfasi en el mateix sentit que Goytisolo va escriure “Paraules per a la Júlia”, dirigides concretament a les meues filles però també a les dones de la generació d'ambdues (dels onze als trenta anys) que es dediquen o es dedicaran a la pagesia i a d'altres afers, com la meua mare i jo d'infant: potser demà us sentireu desanimades, abandonades, cansades, perdudes, tristes o a soles, però, recordeu que un dia vaig escriure aquestes lletres pensant en tu, amb vosaltres, per dir-vos que també fareu amics i vindran amors i perquè no defalliu mai i trobeu nous motius per recomençar, a pesar de les dificultats de la terra, de les incerteses de les crisis i de les foteses de tot tipus, persevereu en la recerca constant de la vida i en contemplar l'agradositat, el goig i les meravelles que encara hi ha: de les flors que naixen, de les plantes, de les llavors, dels arbres, dels ecosistemes, d'altres animals, d'altres éssers humans...

A l'introducció d'”A sol i serena” s'afirma que les estadístiques disponibles sobre el món rural són reduïdes i parcials i que només abasten una sèrie limitada de dades demogràfiques i macroeconòmiques quantitatives, en canvi les autores d'aquesta recerca parteixen de l'experiència de les dones que esdevenen protagonistes del seu propi relat i pretén difondre les veus de diferents dones (autòctones o migrades d'altres indrets, que es desplacen molts quilòmetres cada dia o que no surten mai de la zona on viuen. Algunes són mares i d'altres no, unes habiten a l'alta muntanya pirinenca o de la plana de Lleida...) que, a través dels seus coneixements, parlen del món, del seu saber fer, de la seua quotidianitat i l'expliquen perquè són les seues pròpies vides i sabers. És “un canvi de paradigma”, en passar de catalogar a les dones pageses com un col·lectiu de risc exclòs socialment, a reconèixer la seua condició d'expertesa que demostren els seus sabers, la seua experiència del món i els reptes als quals s'enfronten. Les autores han posat el centre del debat en els interessos i els projectes de vida de les dones pageses i en les seues estratègies per garantir la viabilitat productiva de l'agricultura, com activitat no només econòmica, sinó també social i de conservació de la natura. La família, en aquestes dones, es torna un “malabarisme” permanent, i les absències i presències segons els estereotips de gènere del sistema patriarcal perduren; però, com diuen a pagés, “la que no pot faltar mai és la dona”, ja que sense les tasques emminentment “femenines” que proporcionen disponibilitat productiva res no s'esdevé. I malgrat els nous discursos de la corresponsabilitat d'homes i dones en la creació i recreació de la vida, manquen estratègies per pal·liar els efectes d'aquesta dissociació espai-temps. Tot i que la seua feina no ha estat reconeguda al llarg dels anys, se'ls ha de reconèixer un paper molt important en el manteniment i la cohesió de la vida social a les zones rurals, assumint, en molts casos, responsabilitats més enllà de les que els “corresponien” perquè sempre costa molt que les escolten i ser considerades en condicions de reciprocitat.

Com afirmen les autores d'aquest llibre, les dones al món rural i les pageses, en particular, no existeixen en abstracte i en universal, existeixen en concret i en situacions molt diverses, plenes de joies, de satisfacció, d'angúnies i d'incerteses, encara avui viuen les conseqüències d'una invisibilització i desvalorització històrica ancestral que no reconeix els seus sabers, les seues tasques, les seues competències, la seua opinió i la seua veu pròpia. Tanmateix, a poc a poc, —i aquest llibre és una aportació molt valuosa— les aportacions de les dones pageses i de les dones del món rural es tornen imprescindibles en un món que segueix necessitant el seu coneixement i les seues experiències...